Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Pere Abelard: de com, caigut en l'amor d'Heloïsa, es va guanyar una ferida en ànima i cos

Hi havia per cert en la mateixa ciutat de París una jove, de nom Heloïsa, neboda de cert canonge anomenat Fulbert, el qual, s'havia esforçat, amb tanta diligència com a amor sentia per ella, a procurar-li tot quant pogués fer-la progressar en el coneixement de les lletres. La jove, que no deixava de ser bella d'aspecte, ho era encara més pels seus molts coneixements. I com més rar es jutja aquest do de la ciència en les dones, tant més renom donava a la jove, famosa ja en tot el regne. En ella vaig pensar, vistes totes les coses que solen desitjar els amants, com en la més indicada per unir-me en amors, cosa que a la veritat vaig jutjar fàcil de portar a la pràctica. Era tanta la meva fama llavors, i tanta la meva joventut i bellesa, que per a res temia veure'm rebutjat per la dona a qui fes digna del meu amor. Tant més creia que anava a ser-me fàcil que aquella nena em correspongués com més coses sabia del seu amor per les lletres i les seves ganes d'aprendre; distants, podríem estar presents enviant-nos cartes i expressar sentiments més audaços escrivint que parlant i, d'aquesta manera, mantenir sempre agradables col·loquis.

Inflamat, doncs, d'amor per la noia, vaig buscar la manera d'intimar amb ella tractant-la d'una manera domèstic i quotidià, per a així més fàcilment arribar a un acord. Per aconseguir-ho, vaig procurar convèncer al seu oncle, del que ja he parlat, i per mediació d'alguns amics seus, que, al preu que fora, m'acceptés a la seva casa, pròxima per cert a la meva escola, manifestant-li que el tragí domèstic que allí hi havia feia molt difícils els meus estudis i que les moltes despeses em feien la vida difícil. L'home era molt avar i, respecte de la seva neboda, res desitjava més que fes sempre grans progressos en els estudis. Aconseguit fàcilment el seu permís per aquestes dues circumstàncies, vaig obtenir el que desitjava, perquè ell volia amb ganes diners i creia que la seva neboda quelcom aprendria amb els meus ensenyaments. Va insistir en això l'home amb tal vehemència, donant-me més de quant havia esperat, que no va fer sinó donar facilitats a l'amor en confiar la jove del tot al meu magisteri, i exhortar-me que, sempre que tornès jo de l'escola, de nit o de dia, em dediqués a ensenyar-la i fins a castigar-la severament si ella mostrava negligència. Tanta neciesa em va deixar no sols terriblement sorprès sinó també no menys esbalaït interiorment, que si hagués entregat a un llop famolenc una tendra ovelleta. Me l'entregava, no sols perquè la instruís, sinó també perquè la castigués de forma severa: què feia, doncs, sinó donar via lliure als meus desitjos i entregar-me l'ocasió, encara sense voler-ho jo mateix, de doblegar-la més fàcilment amb amenaces i càstigs, quan no bastessin els afalacs? Però hi havia dues coses que ho allunyaven d'una sospita vergonyosa: l'amor a la seva neboda i la meva antiga fama de cèlibe.

I què més? Primer ens unim pel fet de viure en la mateixa casa, després ens va unir la passió. Amb l'ocasió, doncs, de practicar les lletres, ens entregàvem del tot a l'amor, i l'estudi de la lliçó ens oferia els retirs secrets que l'amor desitjava. Oberts els llibres, sobre ells queien més paraules d'amor que de la lliçó i més eren els petons que les sentències. Més vegades als pits que als llibres anaven les mans, més vegades podia l'amor reflectir-se als ulls que la lliçó atreure'ls a les lletres. I per despertar menys sospites, l'amor, no el furor, l'afecte, no la ira, s'atrevia amb uns pocs assots que resultaven més suaus que els millors ungüents. I, què més? Que res ens estalviem com a amants, i si quelcom insòlit va poder imaginar l'amor, ho afegim, i com menys experiència teníem d'aquells gaudis amb tant més ardor insistíem en ells i menys tedi ens donaven.

Per la meva part, com més m'entregava al plaer, menys temps podia dedicar a la filosofia i menys m'entregava a l'escola. M'avorria intensament anar a escola o haver de quedar-me en ella, alhora que se'm feia enutjós no poder, per causa de l'amor, dormir de nit o estudiar de dia. En llegir els textos, em sentia tan negligent i tebi, que ja no parlava des del meu enginy, sinó des del costum, i no era més que un repetidor del que altres havien inventat, i si quelcom podia inventar havien de ser versos d'amor, no secrets filosòfics; molts d'aquests versos, com molt ben saps, encara els reciten i els canten pels pobles sobretot els qui porten una vida feliç com era la nostra. Però no és fàcil imaginar tan sols també quanta tristesa, quantes queixes i laments van expressar els alumnes de la meva escola, quan van saber en què m'ocupava i amb què pertorbava el meu ànim.

A pocs, en efecte, podia enganyar quelcom tan manifest; a ningú, penso, excepte a aquell al deshonor del qual més afectava, és a dir, a l'oncle de la nena. Encara que alguna vegada alguns se l'havien suggerit, no podia donar crèdit a l'anunci, ja sigui, com vaig dir, pel gran afecte que sentia per la seva neboda, ja sigui per la continència que fins llavors se m'atribuïa. No és fàcil, certament, sospitar malapteses dels qui volem molt, ni tampoc pot haver-hi taca de maldestra sospita en l'amor vehement. Per això diu sant Jeroni en la seva carta a Sabinià (Epístola 148): «Solem assabentar-nos els últims de les males notícies de la nostra casa i ignorem els vicis dels nostres fills i cònjuges, que els veïns proclamen als vents. Però, allò que ens assabentem els últims finalment se sap, i el que tots saben no és fàcil ocultar-se'l a un sol.» Això és el que ens va ocórrer, passats uns pocs mesos.

I quin dolor, quan ho va saber l'oncle! Com van patir els amants en haver de separar-se! Quanta vergonya i quanta confusió! Quanta tristesa vaig afegir al dolor de la noia! Quina angoixa va tenir ella que suportar per la meva vergonya! Cap es queixava pel que li passava, sinó pel que a l'altre succeïa; no ploràvem la nostra desgràcia, sinó la de l'altre. Separar els nostres cossos unia encara més les nostres ànimes, i més s'encenia l'amor negant-li l'aliment; passada ja la vergonya, la passió ens feia més desvergonyits i tant menys mostrava vergonya la passió com més correcte ens semblava el que fa. Ens va passar el que la faula poètica conta que va ocórrer a Mart i Venus quan van ser descoberts. Però, poc després, la noia va saber que es trobava encinta i, contenta, a l'instant m'ho va comptar per escrit, preguntant què creia jo que havíem de fer. Certa nit, per tant, en absència del seu oncle, i segons havíem decidit, la vaig treure d'amagat de casa seva i la vaig portar immediatament a la meva pàtria; allí es va allotjar a casa de la meva germana fins a donar a llum a un nen, a qui va posar per nom Astrolabi.

No obstant això, gairebé va embogir el seu oncle després que ella se n'anara; quant de dolor va haver de suportar i quanta vergonya li afligia, ningú que no hagi passat per aquest tràngol pot tan sols entreveure-ho. Però no sabia què faria contra mi ni quines insídies volia tendir-me. Tant si em matava com si em feria, allò que més temia ell era el dany que la seva neboda podia patir en la meva pàtria. No anava a agafar-me i portar-me a algun lloc obligat, alhora que ja havia pres jo les meves mesures, de manera que, si ho intentava o s'atrevia, no dubtaria a agredir-lo jo mateix amb més prestesa.

Compadint-me de la seva immensa angoixa, i acusant-me jo mateix de terrible traïció pel dany que l'amor havia causat, vaig anar a veure'l, al fi, suplicant-li i prometent complir qualsevol reparació que m'imposés. Li explicava jo que ningú que hagués experimentat la força de l'amor, o que recordés quanta ruïna havien causat les dones a homes fins i tot eminents, des de l'origen dels temps, podia estranyar-se per aquells successos. I per aplacar-li encara més que no pas podia esperar, em vaig oferir a donar-li la satisfacció d'unir-me en matrimoni a aquella a qui havia corromput, sempre que fora en secret, per no causar dany a la meva fama. Va estar d'acord, i donant-me la seva paraula i la dels seus i fins a besant-me, em va concedir la concòrdia que jo buscava, amb la que, no obstant això, li aniria a ser més fàcil trair-me.

____________________________________________

Pere Abelard, Història calamitatum, cap. 5 (pres del text llatí d'Abélard, Historia calamitatum, texte critique avec una introduction, pub. per J. Monfrin, J. Vrin, París 1967, p. 71-75).

 

 


Versión en castellano

Pedro Abelardo: de cómo, caído en el amor de Eloísa, se ganó una herida en alma y cuerpo

Había por cierto en la misma ciudad de París una joven, de nombe Eloísa, sobrina de cierto canónigo llamado Fulberto, el cual, se había esforzado, con tanta diligencia como amor sentía por ella, en procurarle todo cuanto pudiera hacerla progresar en el conocimiento de las letras. La joven, que no dejaba de ser hermosa de aspecto, lo era aún más por sus muchos conocimientos. Y cuanto más raro se juzga este don de la ciencia en las mujeres, tanto más renombre daba a la joven, famosa ya en todo el reino. En ella pensé, vistas todas las cosas que suelen desear los amantes, como en la más indicada para unirme en amores, cosa que a la verdad juzgué fácil de llevar a la práctica. Era tanta mi fama entonces, y tanta mi juventud y belleza, que para nada temía verme rechazado por la mujer a la que hiciera digna de mi amor. Tanto más creía que iba a serme fácil que aquella niña me correspondiera cuanto más cosas sabía de su amor por las letras y sus ganas de aprender; distantes, podríamos estar presentes enviándonos cartas y expresar sentimientos más audaces escribiendo que hablando y, de esta manera, mantener siempre agradables coloquios.

Inflamado, pues, de amor por la muchacha, busqué la manera de intimar con ella tratándola de un modo doméstico y cotidiano, para así más fácilmente llegar a un acuerdo. Para conseguirlo, procuré convencer a su tío, del que ya he hablado, y por mediación de algunos amigos suyos, de que, al precio que fuera, me aceptara en su casa, próxima por cierto a mi escuela, manifestándole que el trajín doméstico que allí había hacía muy difíciles mis estudios y que los muchos gastos me hacían la vida difícil. El hombre era muy avaro y, respecto de su sobrina, nada deseaba más que hiciera siempre grandes progresos en los estudios. Conseguido fácilmente su permiso por estas dos circunstancias, obtuve lo que deseaba, pues él quería con ganas dinero y creía que su sobrina algo iba a aprender con mis enseñanzas. Insistió en esto el hombre con tal vehemencia, dándome más de cuanto había esperado, que no hizo sino dar facilidades al amor al confiar la joven por entero a mi magisterio, y exhortarme a que, siempre que volviera yo de la escuela, de noche o de día, me dedicara a enseñarla y hasta castigarla severamente si ella mostraba negligencia. Tanta simpleza me dejó no sólo terriblemente sorprendido sino también no menos pasmado, para mis adentros, que si hubiera entregado a un lobo hambriento una tierna ovejita. Me la entregaba, no sólo para que la instruyera, sino también para que la castigara de forma severa: ¿qué hacía, pues, sino dar vía libre a mis deseos y entregarme la ocasión, aún sin quererlo yo mismo, de doblegarla más fácilmente con amenazas y castigos, cuando no bastaran los halagos? Pero había dos cosas que lo alejaban de una sospecha vergonzosa: el amor a su sobrina y mi antigua fama de célibe.

¿Y qué más? Primero nos unimos por el hecho de vivir en la misma casa, luego nos unió la pasión. Con la ocasión, pues, de practicar las letras, nos entregábamos por entero al amor, y el estudio de la lección nos ofrecía los retiros secretos que el amor deseaba. Abiertos los libros, sobre ellos caían más palabras de amor que de la lección y más eran los besos que las sentencias. Más veces a los pechos que a los libros iban las manos, más veces podía el amor reflejarse en los ojos que la lección atraerlos a las letras. Y para despertar menos sospechas, el amor, no el furor, el cariño, no la ira, se atrevía con unos pocos azotes que resultaban más suaves que los mejores ungüentos. Y, ¿qué más? Que nada nos ahorramos como amantes, y si algo insólito pudo imaginar el amor, lo añadimos, y cuanto menos experiencia teníamos de aquellos goces con tanto más ardor insistíamos en ellos y menos hastío nos daban.

Por mi parte, cuanto más me entregaba al placer, menos tiempo podía dedicar a la filosofía y menos me entregaba a la escuela. Me aburría intensamente ir a la escuela o tener que quedarme en ella, a la vez que se me hacía enojoso no poder, por causa del amor, dormir de noche o estudiar de día. Al leer los textos, me sentía tan negligente y tibio, que ya no hablaba desde mi ingenio, sino desde la costumbre, y no era más que un repetidor de lo que otros habían inventado, y si algo podía inventar habían de ser versos de amor, no secretos filosóficos; muchos de estos versos, como muy bien sabes, todavía los recitan y los cantan por los pueblos sobre todo quienes llevan una vida feliz como era la nuestra. Pero no es fácil imaginar siquiera también cuánta tristeza, cuántas quejas y lamentos expresaron los alumnos de mi escuela, cuando supieron en qué me ocupaba y con qué perturbaba mi ánimo.

A pocos, en efecto, podía engañar algo tan manifiesto; a nadie, pienso, salvo a aquel a cuyo deshonor más atañía, esto es, al tío de la niña. Aunque alguna vez algunos se lo habían sugerido, no podía dar crédito al anuncio, ya sea, como dije, por el gran afecto que sentía por su sobrina, ya sea por la continencia que hasta entonces se me atribuía. No es fácil, ciertamente, sospechar torpezas de quienes queremos mucho, ni tampoco puede haber mancha de torpe sospecha en el amor vehemente. Por esto dice san Jerónimo en su carta a Sabiniano (Epístola 148): «Solemos enterarnos los últimos de las malas noticias de nuestra casa e ignoramos los vicios de nuestros hijos y cónyuges, que los vecinos proclaman a los vientos. Pero, aquello de que nos enteramos los últimos finalmente se sabe, y lo que todos saben no es fácil ocultárselo a uno solo.» Esto es lo que nos ocurrió, pasados unos pocos meses.

¡Y qué dolor, cuando lo supo el tío! ¡Cómo sufrieron los amantes al tener que separarse! ¡Cuánta vergüenza y cuánta confusión! ¡Cuánta tristeza añadí al dolor de la muchacha! ¡Qué angustia tuvo ella que soportar por mi vergüenza! Ninguno se quejaba por lo que le pasaba, sino por lo que al otro acaecía; no llorábamos nuestra desgracia, sino la del otro. Separar nuestros cuerpos unía aún más nuestras almas, y más se encendía el amor negándole el alimento; pasada ya la vergüenza, la pasión nos hacía más desvergonzados y tanto menos mostraba vergüenza la pasión cuanto más correcto nos parecía lo hecho. Nos pasó lo que la fábula poética cuenta que ocurrió a Marte y Venus cuando fueron descubiertos. Pero, poco después, la muchacha supo que se hallaba encinta y, contenta, al instante me lo contó por escrito, preguntando qué creía yo que debíamos hacer. Cierta noche, por tanto, en ausencia de su tío, y según habíamos decidido, la saqué a escondidas de su casa y la llevé de inmediato a mi patria; allí se alojó en casa de mi hermana hasta dar a luz a un niño, a quien puso por nombre Astrolabio.

Sin embargo, casi enloqueció su tío después de que ella se fuera; cuánto dolor tuvo que soportar y cuánta vergüenza le afligía, nadie que no haya pasado por lo mismo puede siquiera entreverlo. Pero no sabía qué iba a hacer contra mí ni que insidias quería tenderme. Tanto si me mataba como si me hería, lo que más temía él era el daño que su sobrina podía padecer en mi patria. No iba a prenderme y llevarme a algún sitio obligado, toda vez que ya había tomado yo mis medidas, de modo que, si lo intentaba o se atrevía, no dudaría en agredirle yo mismo con más presteza.

Compadeciéndome de su inmensa angustia, y acusándome yo mismo de terrible traición por el daño que el amor había causado, fui a verle, al fin, suplicándole y prometiendo cumplir cualquier reparación que me impusiera. Le explicaba yo que nadie que hubiera experimentado la fuerza del amor, o que recordara cuánta ruina habían causado las mujeres a hombres incluso eminentes, desde el origen de los tiempos, podía extrañarse por aquellos sucesos. Y para aplacarle todavía más de lo que podía esperar, me ofrecí a darle la satisfacción de unirme en matrimonio a aquella a quien había corrompido, siempre que fuera en secreto, para no causar daño a mi fama. Estuvo de acuerdo, y dándome su palabra y la de los suyos y hasta besándome, me concedió la concordia que yo buscaba, con la que, no obstante, le iba a ser más fácil traicionarme.

____________________________________________

Pedro Abelardo, Historia calamitatum, cap. 5 (tomado del texto latino de Abélard, Historia calamitatum, texte critique avec una introduction, pub. por J. Monfrin, J. Vrin, París 1967, p. 71-75).

 

.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.