FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos |
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ... |
Loading
|
IMPACTE DE LA GLOBALITZACIÓ ALS
PAÏSOS EN DESENVOLUPAMENT
Ignacio Ramonet
Dos fenòmens centrals i imbricats caracteritzen avui al nostre planeta: d’una
banda, tots els Estats participen de la dinàmica globalitzadora i, al mateix
temps, el món assisteix a la revolució de la informació. Es tracta d’un procés
important, comparable al del pas de l’economia agrària al de l’economia
industrial. Vivim una segona revolució capitalista, el nom de la qual és:
globalization. I què és en definitiva la globalització? Es tracta de la
interdependència i de la imbricació cada cop més estreta de les economies de
nombrosos països, sobretot el sector financer, ja que la llibertat de circulació
de capitals, de fluxos financers, és total i fa que aquest sector domini, molt
àmpliament, l’esfera econòmica.
La globalització arriba a tots els racons del planeta, ignorant o passant per
alt tant els drets i regles d’individus i empreses com la independència dels
pobles o la diversitat de règims polítics.
La globalització és la característica principal del cicle històric inaugurat per
la caiguda del mur de Berlín, al novembre de 1989, i la desaparició de la Unió
Soviètica, al desembre de 1991. La seva empenta i la seva potència són tals, que
ens obliguen a redefinir conceptes fonamentals sobre els quals reposava
l’edifici polític i democràtic aixecat a la fi del segle divuit: conceptes com a
Estat-nació, sobirania, independència, fronteres, democràcia, Estat benefactor i
ciutadania. La globalització no apunta a conquerir els països, sinó els mercats.
La seva preocupació no és el control físic dels cossos ni la conquesta de
territoris, com va ser el cas durant les invasions o els períodes colonials,
sinó el control i la possessió de les riqueses.
La conseqüència de la globalització és la destrucció del col·lectiu,
l’apropiació de les esferes pública i social pel mercat i l’interès privat.
Actua com una mecànica de selecció permanent, en un context de competència
generalitzada. Hi ha competència entre el capital i el treball, però -com els
capitals circulen lliurement i els éssers humans són molt menys mòbils- el
capital sempre guanya. Els fons privats dels mercats financers tenen ara en els
seus mans el destí de moltes empreses nacionals i la sobirania de nombroses
nacions i també, en certa manera, la sort o el destí econòmic del món. Els
mercats financers poden dictar les seves lleis a les empreses i als Estats. En
aquest nou paisatge politicoeconòmic, el financer s’imposa a l’empresari, allò
global a allò nacional i els mercats a l’Estat.
En una economia globalitzada ni el capital ni el treball, ni les primeres
matèries constitueixen en si mateixos el factor econòmic determinant, sinó que
l’important resulta la relació òptima entre aquests tres factors. Per establir
aquesta relació, les grans signatures globals no tenen en compte ni les
fronteres ni les reglamentacions, sinó només el tipus d’explotació intel·ligent
que poden realitzar de la informació, de l’organització del treball i de la
revolució en els mètodes de gestió.
Això comporta amb freqüència la ruptura de la cadena de solidaritats a
l’interior d’un país. S’arriba així al divorci entre l’interès de les grans
multinacionals i el de les petites i mitjanes (fins i tot grans) empreses
nacionals, entre l’interès dels accionistes de les grans empreses i el de la
col·lectivitat nacional, entre la lògica financera i la lògica democràtica. Les
grans empreses multinacionals no se senten concernides, ni de bon tros
responsables, per aquesta situació, ja que subcontracten i venen en el món
sencer i reivindiquen un caràcter supranacional que els permet actuar amb enorme
llibertat, ja que no existeixen, per dir-ho així, institucions internacionals
capaces de reglamentar amb eficàcia el seu comportament. La globalització
constitueix una immensa ruptura econòmica, política i cultural; sotmet a les
empreses i als ciutadans a un diktat únic: "adaptar-se", abdicar de la seva
voluntat per obeir al mandat anònim dels mercats financers. La globalització,
tal com es desenvolupa actualment, és l’economicisme portat a l’extrem.
Aquesta mundialització condemna per avançat, en nom del "realisme", qualsevol
vel·leïtat de resistència i, fins i tot, de dissidència. Els espoderaments
proteccionistes, la recerca d’alternatives, les temptatives de regulació
democràtica i les crítiques als mercats financers són considerats "arcaics" o
fins i tot oprobiosos. La mundialització erigeix a la competència en única,
exclusiva, força motriu. Helmut Maucher, un expresident de Nestlé, va declarar
per exemple al Fòrum de Davos: "Tant per a un individu, com per a una empresa o
un país, l’important per sobreviure en aquest món és ser més competitiu que el
veí".
Pobre del govern que no segueixi aquesta línia. "Els mercats ho sancionarien
immediatament -va advertir Hans Tietmeyer, expresident del Bundesbank alemany-
ja que els polítics estan ara sota control dels mercats financers". Marc
Blondel, secretari del sindicat francès Force Ouvrière, va poder
verificar això a Davos, el 1996: "En el millor dels casos, els poders públics
només són sotscontractistes de les grans multinacionals. El mercat governa; el
govern administra". Boutros Boutros-Ghali, exsecretari general de les Nacions
Unides, va assenyalar per la seva banda: "La realitat del poder mundial escapa
àmpliament als Estats. Això és així perquè la globalització implica l’emergència
de nous poders, que transcendeixen les estructures estatals". I qui són, en
aquest segle que comença, aquests "nous poders", aquests nous amos del món? Per
cert, no constitueixen, com alguns imaginen, una mena d’estat major clandestí
que conspiren en les ombres per controlar al món. Es tracta més aviat de forces
que es mouen al seu antull gràcies a la globalització, que obeeixen a consignes
precises, l’eslògan totalitari de la qual podria ser: "tot el poder als
mercats".
George Soros, financer multimilionari, sosté que "els mercats voten tots els
dies, per cert; forcen els governs a adoptar mesures impopulars, però
indispensables. Són els mercats els que tenen sentit de l’Estat". No obstant
això, la globalització mata al mercat nacional, en particular els dels països en
desenvolupament, que és un dels fonaments del poder de l’Estat nació. Anul·lant
al mercat, modifica el capitalisme nacional i disminueix el paper de les
empreses locals i dels poders públics.
Les empreses locals, fins i tot els Estats, ja no disposen dels mitjans per
oposar-se als mercats. Queden desproveïdes d’instruments per frenar els
formidables fluxos de capital, molts cops purament especulatius, o per oposar-se
a l’acció dels mercats contra els seus interessos i els interessos dels
ciutadans. En general, els governs se sotmeten a les consignes de política
econòmica definides per organismes mundials com el Fons Monetari Internacional,
el Banc Mundial o l’Organització Mundial de Comerç, que exerceixen una vertadera
dictadura sobre la política dels Estats.
La globalització no es redueix a la simple obertura de fronteres; tradueix
sobretot el creixent poder dels mercats financers, el retrocés dels Estats
nacionals i les dificultats per establir poders supranacionals capaços
d’orientar-la cap a l’interès general.
Afavorint el lliure flux de capitals i les privatitzacions massives al llarg
dels dos últims decennis, els responsables polítics han permès la transferència
de decisions capitals (en matèria d’inversions, d’ocupació, de salut,
d’educació, de cultura, de protecció del medi ambient), des de l’àmbit públic
nacional cap a l’àmbit privat internacional. És per això que actualment més de
la meitat de les dues-centes primeres economies del món no pertanyen a països,
sinó a empreses privades. Si considerem la xifra de negocis global de les
dues-centes principals empreses del planeta, veiem que aquella representa més
d’un quart de l’activitat econòmica mundial. No obstant això, aquestes
dues-centes firmes empren menys del 0.75 per cent de la mà d’obra del planeta.
Mitjançant les fusions, es multiplica el nombre de empreses gegants, el pes de
les qual és de vegades superior al dels Estats. La xifra de negocis de General
Motors és superior al Producte Intern Brut de Dinamarca; la d’Exxon-Mobil supera
el d’Àustria. Cadascuna de les 100 empreses multinacionals més importants ven
més que no pas exporta cadascun dels 120 països més pobres del planeta. Les 23
multinacionals més poderoses venen més que no pas exporten alguns gegants del
sud del planeta, com a Índia, Brasil, Indonèsia o Mèxic. Aquestes grans empreses
controlen el 70 per cent del comerç mundial i amenacen d’asfixiar o absorbir a
milers de petites i mitjanes empreses en el món. Els dirigents de les
multinacionals i dels grans grups financers i mediàtics mundials tenen la
realitat del poder i, a través dels seus poderosos lobbys, s’imposen sobre les
decisions polítiques, confiscant en el seu benefici l’economia i la democràcia.
El volum de l’economia financera és 50 vegades superior al de l’economia real i
els seus principals actors -els fons de pensió nord-americana, britànics i
japonesos- dominen els mercats financers. Davant ells, el pes dels Estats i de
les empreses locals, siguin quin siguin, resulta gairebé menyspreable. Cada cop
més països que han venut (molts cops malvenut) les seves empreses públiques al
sector privat internacional s’han convertit de fet en propietat dels grans grups
multinacionals, que actualment dominen sectors sencers de l’economia del sud,
servint-se dels Estats locals per exercir pressió sobre els fòrums
internacionals i obtenir les decisions polítiques més favorables a la seva
dominació global.
Les polítiques d’ajust estructural imposades als països en desenvolupament en
els anys vuitanta en el marc del Consens de Washington han donat resultats
satisfactoris a escala macroeconòmica, però han significat un cost social
exorbitant i contraproductiu. Els governs han "sanejat" les economies únicament
per afavorir la inversió internacional i, al mateix temps, han destruït les
societats. L’acceleració de la globalització i les crisis financeres dels anys
1997 i 1998 van augmentar aquests perversos efectes. Van provocar una reducció
de les despeses públiques en salut i educació en nom de la lluita contra el
dèficit fiscal i un augment de les desigualtats i de la pobresa. És cert que als
països en desenvolupament aquestes no són producte exclusiu de les polítiques
d’ajust, però és innegable que aquestes polítiques han contribuït a
acréixer-les.
Actualment, tant les estructures d’Estat com les econòmiques i socials dels
països en desenvolupament han estat escombrades. L’Estat es desploma una mica en
totes parts. Es desenvolupen zones on no hi ha el dret, una sort d’entitats
caòtiques ingovernables al marge de tota legalitat on s’ha recaigut en un estat
de barbàrie en què només les màfies imposen la seva llei. Apareixen nous
perills: crim organitzat, delinqüència explosiva, inseguretat generalitzada,
xarxes mafioses, fanatismes ètnics o religiosos, corrupció massiva, etcètera.
L’abundància de béns i el progrés de la tècnica aconsegueixen nivells sense
precedents als països rics i desenvolupats, però als països en desenvolupament
el nombre de què no tenen sostre, treball, medicaments ni prou per alimentar-se,
augmenta sense parar. Sobre els 4,500 milions de persones que viuen als països
en desenvolupament, més d’un terç (o sigui 1,500 milions) no té accés a l’aigua
potable. El 20 per cent dels nens no ingereix les calories o proteïnes
suficients i al voltant de 2 mil milions de persones, un terç de la humanitat,
pateix d’anèmia.
La globalització ve acompanyada d’un impressionant procés de destrucció.
Desapareixen indústries senceres en totes les regions, amb els patiments socials
que això comporta: feroç explotació d’homes, dones i, més escandalós encara, de
nens: 300 milions de nens són explotats en el món, en condicions de brutalitat
sense precedents.
La mundialització comporta també devastació ecològica. Les grans empreses
exploten el medi ambient valent-se de mitjans desmesurats; s’aprofiten sense
frens ni escrúpols de riqueses naturals que representen el bé comú de la
humanitat.
Això s’acompanya així mateix d’una criminalitat financera lligada als negocis i
als grans bancs, que reciclen sumes que superen el milió de milions de dòlars
per any, és a dir, 20 per cent de tot el comerç mundial i més que el PNB d’un
terç de la humanitat. La mercantilització generalitzada de les paraules i les
coses, dels cossos i els esperits, de la natura i de la cultura, agreuja les
desigualtats.
Les diferències d’ingrés a escala planetària es van ampliar en proporcions sense
precedents en la historia. La relació entre el país més ric i el més pobre era
d’al voltant de 3 a 1 el 1816, quan Argentina es va declarar independent. El
1950, era de 35 a 1, de 44 a 1 el 1973, de 72 a 1 el 1992 i de 82 a 1 el 1995!
Si bé –gràcies a un creixement sostingut i als beneficis de l’anomenada nova
economia- el món és globalment més ric, les polítiques d’ajuda als més pobres
resulten un fiasco evident.
Entre 1990 i 1998, les progressió anual mitjana de l’ingrés per habitant va ser
negativa en 50 països en desenvolupament. En més de 70 països, l’ingrés mitjà
per habitant és avui menor que fa 20 anys. A escala planetària, un de cada dos
nens pateix de malnutrició. Més de 3 mil milions de persones, la meitat de la
humanitat, viuen amb menys de 2 dòlars per dia "Viuen" és una manera de dir,
perquè amb dos dòlars per dia han de menjar, allotjar-se, curar-se, vestir-se,
transportar-se.
A Amèrica Llatina, la pobresa aconseguia el 1980 al 35 per cents de les llars;
el 1990, al 45 per cent, o sigui que va passar de 135 a 200 milions de persones.
El 1998, més de 50 milions de persones, que abans pertanyien a les classes
mitjanes, havien passat a la classe de "nous pobres".
La desigualtat augmenta entre països rics i pobres, en matèria d’accés a
medicaments i d’investigació per al tractament de malalties pràcticament absents
als països desenvolupats. Encara que el món ha progressat molt en matèria d’una
millor salut per a tots, aquests avanços són relativitzats pel pitjor dels
escàndols: la gravíssima desigualtat a l’accés a la salut. La senyora Brundtland,
directora general de l’Organització Mundial de la Salut, constata que "més de
mil milions de persones aborden el segle XXI sense haver gaudit de la revolució
sanitària: les seves vides continuen sent breus i marcades per la malaltia".
La globalització és cada cop més excloent. En el nostre planeta, el cinquè més
ric de la població disposa del 80 per cent dels recursos, mentre el cinquè més
pobre disposa de menys del 0.5 per cent.
El nombre de persones que viu en la pobresa és més gran que mai i la distància
en termes relatius entre els països desenvolupats i en desenvolupament mai no va
ser més important. La fossa que separa el Nord del Sud és avui tan gran, que
resulta difícil imaginar com podria desaparèixer.
Les exportacions mundials s’han més que duplicat, però la participació en elles
dels països menys desenvolupats va passar del 0.6 el 1980 al 0.5 el 1990 i al 04
per cent el 1997.
Podem verificar amb satisfacció que en els últims vint anys més de 100 països es
van desprendre de règims militars o de partit únic i que, per primera vegada en
la història, la major part de la humanitat viu en democràcia. Però el desastre
econòmic posa en dubte el progrés de les llibertats civils en molts països en
desenvolupament. La pobresa disminueix el sentit de la democràcia. Es podria
voler que la classe mitjana global reagrupa els propietaris d’automòbils, o
sigui al voltant de 500 milions de persones. Si volem tres persones per cotxe,
això fa 1,500 milions, o sigui el 25 per cent de la població mundial, de les
quals quatre cinquenes parts viuen al Nord i consumeixen el 80 per cent dels
recursos del planeta.
La comunitat mundial d’abonats a Internet coneix un creixement exponencial i
representa actualment el 26 per cent de la població dels Estats Units, però
menys de l’1 per cent del conjunt dels països en desenvolupament. Es considera
que el nombre d’usuaris d’Internet, estimat en 142 milions el 1998, hauria de
ser de 500 milions el 2003. La gran batalla de l’avenir serà entre empreses
d’Estats Units, europees i japoneses per controlar les xarxes. Els països en
desenvolupament i les seves empreses, excepte alguna excepció, estan per complet
al marge d’aquesta nova font de riqueses i a penes recolliran unes molles del
comerç electrònic. Embrionari el 1998, tot just 8 mil milions de dòlars
d’intercanvi, el comerç electrònic arribarà a 40 mil milions aquest any i
superarà els 80 mil milions el 2002.
Però en l’edat de la globalització, fins i tot els països rics no garanteixen un
nivell de desenvolupament humà satisfactori a tots els seus habitants. Sectors
sencers de la societat queden al marge de l’aparent prosperitat econòmica. En
Estats Units, el 16 per cent de la població, o sigui una persona de cada sis,
pateix d’exclusió social. El nombre de nens sense cobertura mèdica satisfactòria
arriba el 37 per cent. A Texas, l’estat de George Bush, arriba al 46 per cent.
En la primera potència econòmica del món, 32 milions de persones tenen una
esperança de vida inferior als 60 anys; 44 milions estan privades de tota
assistència mèdica; 46 milions viuen per sota dels nivells de pobresa i hi ha 52
milions d’illetrats. Al Regne Unit, un quarta part dels nens viu per sota dels
nivells de pobresa; més de la meitat de les dones treballa en condicions
precàries i, en el pla de l’assistència mèdica, Gran Bretanya està en l’última
posició en l’Unió Europea, després de Grècia, Portugal i Irlanda. Hi ha a qui
aquestes xifres semblin sorprenents o desmesurades...
A escala mundial, els països en desenvolupament necessitarien una 80 mil milions
de dòlars per any (gairebé la meitat del deute extern argentí) per assegurar
serveis de base per a tots.
Per tot arreu, la regla és la pobresa i el confort l’excepció. La desigualtat
creixent és una de les característiques estructurals de la mundialització.
Estimacions recents de l’ONU assenyalen que el 1999 la fortuna acumulada per les
200 persones més riques del món representa més d’un milió de milions de dòlars.
A títol comparatiu, diguem que els 582 milions d’habitants dels 43 països menys
desenvolupats van totalitzar un ingrés de 146 mil milions de dòlars.
Hi ha individus més rics que els Estats: el patrimoni de les 15 persones més
riques supera el PIB del conjunt de l’Àfrica subsahariana. La riquesa de les
tres persones més riques del món és superior a la suma del Producte Nacional
Brut de tots els països menys desenvolupats, o sigui 600 milions de persones. La
globalització ha afavorit una gegantina dilatació de l’esfera financera: la suma
de les transaccions del mercat de divises es va multiplicar per cinc des de
1980, per arribar a prop de dos milions de milions de dòlars per dia! La suma de
les transaccions financeres internacionals és 50 vegades més important que el
valor del comerç internacional de béns i serveis. La suma dels actius en poder
dels inversionistes institucionals (companyies d’assegurances, fons de pensió,
etc.) supera els 25 milions de milions de dòlars, o sigui més que la totalitat
de les riqueses produïdes anualment a tot el món. I les autoritats no poden fer
gran cosa davant el poder de l’especulació. Per exemple Japó, país que posseeix
la més important reserva de divises del món (més de 200 mil milions de dòlars),
no és res davant el poder financer dels tres primers fons de pensió dels Estats
Units: més de 500 mil milions de dòlars!
Si un govern democràtic desitja protegir les seves empreses nacionals i
realitzar una política favorable al creixement i a l’ocupació reduint els guanys
de les grans empreses i tolerant un petit augment de la inflació, els
inversionistes internacionals l’acusaran immediatament de proteccionisme i
sancionaran al país, sigui atacant la seva moneda, sigui venent massivament les
accions de les seves empreses. Aquesta reacció brutal provoca una crisi i fa
impossible l’aplicació d’una política que ha estat democràticament triada pels
ciutadans. Rubens Recúpero, secretari general de la Comissió de Nacions Unides
per al Comerç i el Desenvolupament, acaba de llançar el següent crit d’alarma:
"És necessari controlar els moviments de capital volàtil. L’economia mundial és
avui més inestable que mai des de la Segona Guerra Mundial. Els països en vies
de desenvolupament són els més vulnerables. La reforma de l’arquitectura
financera planetària ha de ser la primera prioritat mundial".
James Wolfensohn, president del Banc Mundial, va admetre el fracàs d’una certa
política, a punt tal que va declarar en Ginebra, el 26 de juny passat: "Sabem
ara que l’estabilitat macroeconòmica, la liberalització i les privatitzacions
són importants, però no suficients. El desenvolupament té múltiples facetes. Fer
funcionar els mercats, apunta a reduir la pobresa, però demanda un entorn social
sòlid. La pobresa és multidimensional: una millor qualitat de vida no es
tradueix només per ingressos més elevats, sinó que ha de representar així mateix
més llibertats civils i polítiques, més seguretat i participació a la vida
pública, més educació, alimentació i salut, un medi ambient més protegit i un
aparell d’Estat que funcioni realment".
En conclusió, la globalització construeix societats duals: d’un costat un grup
de privilegiats i hiperactius i, de l’altre, una immensa massa de precaris,
desocupats i marginats.
Els anys noranta són els anys de l’exclusió social, amb tots els riscos que això
suposa, ja que el creixement de la pobresa i la desaparició de tota esperança de
sortir d’ella afavoreix l’augment de la violència als països en desenvolupament.
En alguns d’ells, la violència ha adquirit la dimensió d’una vertadera guerra. A
Brasil, per exemple, al voltant de 600 mil persones han mort assassinades en els
últims 20 anys.
En països com Japó o França, el nombre de persones assassinades és,
respectivament, de 2 i 3 per cada 100 mil persones. A Brasil, és de 58 i a
Colòmbia de 78 persones assassinades per cada 100 mil! En certes ciutats aquesta
proporció és encara més tràgica: en Cali és de 88, i en certs barris de Sant Pau
de 102 ! I la tendència és a l’agreujament. El 1988, van ser assassinades a
Brasil 21 mil persones; el 1999, 42 mil, o sigui el doble, sense comptar els
robatoris, les agressions, violacions i segrestos.
Al voltant de 2,500 persones són segrestades anualment a Colòmbia; cents a
Brasil, Mèxic, Guatemala. En certes ciutats d’Amèrica Llatina, més del 50 per
cent de les persones interrogades declaren que ja no surten de casa seva a la
nit, la qual cosa comporta un desastre econòmic per a molts comerços i empreses.
Quan acabarem per comprendre, per acceptar, que l’equitat i la justícia social,
lluny de constituir frens al desenvolupament, són al contrari favorables a mitjà
i llarg termini a l’eficàcia econòmica, a l’expansió del comerç i a la
prosperitat de les empreses? Cal prendre mesures redistributives, destinades a
facilitar l’accés dels pobres a la renda, i posar en pràctica polítiques que
estimulin la participació dels pobres en la vida social i econòmica. El
veritablement important seria reduir el pes del servei del deute extern i
alliberar aquests recursos per a la inversió productiva i la despesa social. El
pagament del deute és, en alguns països, la major partida de la despesa
governamental i arriba a consumir fins al 30 i el 40 per cent d’aquest. En el
pla internacional, es requereix primer que res un entorn d’estabilitat que
afavoreixi el creixement econòmic i marcs reguladors que limitin els fluxos
especulatius i eliminin la volatilitat financera associada a la globalització.
També és clau l’obertura comercial dels països industrialitzats, a través d’una
nova ronda de negociacions multilaterals, però aquesta només contribuirà a
millores socials si va acompanyada de clàusules socials i ambientals. Només així
aconseguirem humanitzar la globalització i fer-la compatible amb una concepció
elevada de la democràcia i de la dignitat humana.
IGNACIO RAMONET, Impacte de la globalització als països en desenvolupament.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.