Textos- Text de Diògenes Laerci: Euclides de Mègara i Eubúlides de Milet

Euclides va ser natural de Mègara, ciutat pròxima a l'istme, o segons alguns, de Gela, com diu Alexandre en les Successions. Va estudiar les obres de Parmènides, i els que van seguir els seus dogmes es van anomenar megàrics; després disputadors, i últimament, dialèctics. Va donar-los aquest nom Dionisi de Cartago, perquè els seus discursos eren tots per preguntes i respostes. Després de la mort de Sòcrates es van retirar Plató i els altres filòsofs a casa d'Euclides, a Mègara, com diu Hermodor, tement la crueltat dels tirans. Definia que només hi ha un bé, anomenat amb noms diversos: unes vegades saviesa, altres déu, altres ment, i semblants. No admetia les coses contràries a aquest bé, negant-los l'existència. Les seves demostracions no eren per asuncions, sinó per il·lacions o traient conseqüències. Tampoc admetia les comparacions en els arguments, dient que l'argument o consta de coses semblants o diferents; si consta de coses semblants, abans convé examinar aquestes mateixes coses, que no les que se li semblen. Però si consta de coses no semblants, és ociosa la instància o comparació. Això va donar motiu a Timó per parlar d'ell el següent, mossegant també als altres socràtics:

Però jo em cuido

d'aquests i semblants xerraires.

No m'importa Fedó, sigui qui fos;

ni el litigiós Euclides,

que va donar als megarenses

el rabiós furor de les disputes.

Va escriure sis diàlegs, que són: Lampria, Escairis, Fenici, Critón, Alcibíades i Amatori.

De la secta d'Euclides va ser Eubúlides Milesi, el qual va inventar en la dialèctica diverses formes d'arguments enganyosos, com són: el Mentider, l'amagat, l'Electra, l'encobert, el Sorites, el Cornut, el Calvo. D'Eubulides diu un poeta còmic:

El fastuós Eubúlides,

entabanant els savis oradors

amb les seves banyegues preguntes, i mentides

buides i jactancioses, ha partit

loquaç, com a Demòstenes voluble.

Sembla que va ser deixeble seu Demòstenes, el qual a penes podia pronunciar la lletra R; però ho va aconseguir a poc a poc amb l'exercici. Eubúlides va ser enemic d'Aristòtil, i li va contradir en moltes coses. Alexino Eleense va ser un dels seus deixebles, home summament disputador; per la raó del qual el van cognomenar Elexino. Va dissentir molt de les opinions de Zenó. Hermip diu d'ell que, havent passat d'Elideix a Olímpia, va obrir allí escola de Filosofia, i que dient-li els deixebles per què s'establia allí, va respondre volia fundar una secta que s'anomenés Olimpíaca. Mes ells, obligats per la penúria de comestibles i de la insalubritat del lloc, el van abandonar, de manera que es va quedar a viure allí només amb un criat. Banyant-se després al riu Alfeu, es va ferir amb una canya, i així va morir. L'epigrama que li he compost és el següent:

No era falsa la veu que un infelice

trobant-se nedant, un clau agut

un peu li va traspassar; perquè Alexino,

baró honest i savi,

primer que l'Alfeu travessés,

va perdre la vida ferit d'una canya.

Va escriure no sols contra Zenó, sinó també altres llibres i a l'historiador Èfor.

3. De l'escola d'Eubúlides va sortir també Eufant Olinti, que va escriure la història del seu temps. Va compondre moltes tragèdies, les quals van ser ben rebudes en els certàmens. Va ser preceptor del rei Antígon, i li va dedicar un excel·lent tractat sobre el regnar. Va haver-hi altres deixebles d'Eubulides, un dels quals va ser Apol·loni Cronos.

Diógenes Laercio: Euclides de Megara y Eubúlides de Mileto

1. Euclides fue natural de Megara, ciudad cercana al istmo, o según algunos, de Gela, como dice Alejandro en las Sucesiones. Estudió las obras de Parménides, y los que siguieron sus dogmas se llamaron megáricos; luego disputadores, y últimamente, dialécticos. Dioles este nombre Dionisio de Cartago, porque sus discursos eran todos por preguntas y respuestas. Después de la muerte de Sócrates se retiraron Platón y los demás filósofos a casa de Euclides, en Megara, como dice Hermodoro, temiendo la crueldad de los tiranos. Definía que sólo hay un bien, llamado con nombres diversos: unas veces sabiduría, otras dios, otras mente, y semejantes. No admitía las cosas contrarias a este bien, negándoles la existencia. Sus demostraciones no eran por asunciones, sino por ilaciones o sacando consecuencias. Tampoco admitía las comparaciones en los argumentos, diciendo que el argumento o consta de cosas semejantes o desemejantes; si consta de cosas semejantes, antes conviene examinar estas mismas cosas, que no las que se le semejan. Pero si consta de cosas desemejantes, es ociosa la instancia o comparación. Esto dio motivo a Timón para hablar de él lo siguiente, mordiendo también a los demás socráticos:

Pero yo me cuido

de estos y semejantes chocarreros.

No me importa Fedón, sea quien fuere;

ni el litigioso Euclides,

que dio a los megarenses

el rabioso furor de las disputas.

Escribió seis diálogos, que son: Lampria, Esquines, Fenicio, Critón, Alcibíades y Amatorio.

2. EUBÚLIDES DE MILETO

De la secta de Euclides fue Eubúlides Milesio, el cual inventó en la dialéctica diversas formas de argumentos engañosos, como son: el Mentiroso, el Escondido, el Electra, el Encubierto, el Sorites, el Cornuto, el Calvo. De Eubulides dice un poeta cómico:

El fastuoso Eubúlides,

embaucando los sabios oradores

con sus córneas preguntas, y mentiras

huecas y jactanciosas, ha partido

locuaz, como Demóstenes voluble.

Parece fue discípulo suyo Demóstenes, el cual apenas podía pronunciar la letra R; pero lo consiguió poco a poco con el ejercicio. Eubúlides fue enemigo de Aristóteles, y le contradijo en muchas cosas. Alexino Eleense fue uno de sus discípulos, hombre sumamente disputador; por cuya razón lo apellidaron Elexino. Disintió mucho de las opiniones de Zenón. Hermipo dice de él que, habiendo pasado de Élide a Olimpia, abrió allí escuela de Filosofía, y que diciéndole los discípulos por qué se establecía allí, respondió quería fundar una secta que se llamase Olimpíaca. Mas ellos, obligados por la penuria de comestibles y de la insalubridad del sitio, lo abandonaron, de manera que se quedó a vivir allí solo con un criado. Bañándose después en el río Alfeo, se hirió con una caña, y así murió. El epigrama que le he compuesto es el siguiente:

No era falsa la voz que un infelice

hallándose nadando, un clavo agudo

un pie le traspasó; pues Alexino,

varón honesto y sabio,

primero que el Alfeo atravesase,

perdió la vida herido de una caña.

Escribió no sólo contra Zenón, sino también otros libros y al historiador Éforo.

3. De la escuela de Eubúlides salió también Eufanto Olintio, que escribió la historia de su tiempo. Compuso muchas tragedias, las cuales fueron bien recibidas en los certámenes. Fue preceptor del rey Antígono, y le dedicó un excelente tratado acerca del reinar. Hubo otros discípulos de Eubulides, uno de los cuales fue Apolonio Cronos.

__________________________________________________

Vidas de los más ilustres filósofos griegos, Orbis, Barcelona 1985, Vol. I, p.104-106. (Traducción de José Ortiz y Sainz, fines del s. XVIII).

Temes -	El saber filosòfic	El coneixement	La realitat	L'ésser humà	L'acció humana	La societat
Història -	Filosofia antiga i medieval	Filosofia moderna	Filosofia contemporània	Mapa del web	Ajuda i altres	Descarregar "font grega"