FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Barth, Karl (1886-1968) HIST. `barth.wav', `play"]

Teòleg protestant (calvinista) suís, possiblement el de major influència en la teologia del s. XX. Va néixer a Basilea i va ensenyar en diverses ciutats alemanyes, com Gotinga, Münster i Bonn. Després de ser expulsat d'Alemanya per la seva actitud antinazi, torna el 1935 a Basilea. És el principal exponent de la denominada «teologia de la crisi», o teologia dialèctica, de direcció oposada a la teologia liberal racionalista, representada sobretot per Adolf von Harnack (1851-1930). Inspirant-se en Kierkegaard i en l'existencialisme, concep a Déu com «el totalment altre», el radicalment distint, de manera que tot quant pot dir l'home de Déu amb la sola raó no és més que la negació del que és Déu; una afirmació que ha de ser immediatament negada. Per això mateix, no és possible recórrer a l'analogia del ser, com sol fer la teologia: només és possible l'analogia de la fe; només aquesta, a través de la Bíblia, posa a la ment de l'home les paraules amb què pot anomenar i parlar de Déu. No existeix, doncs, una teologia natural sobre Déu. Al seu torn, l'home és pur no res; el seu sentit és ser destinatari de la revelació i tot quant pugui conèixer l'home de si mateix per les ciències és merament accidental; allò que és l'home -segons Barth- només ho aclareix la fe. Per això la teologia dialèctica omple l'abisme que separa l'home de Déu proclamant la necessitat de la fe i donant a conèixer a l'home la Paraula -el Verb- de les Escriptures amb què pot conèixer d'algun mode a Déu.

Entre les seves nombrosíssimes obres destaquen Epístola als romans (1919), d'enorme influència, i la seva monumental Dogmàtica eclesial, iniciada el 1935 i no conclosa.

Altres seguidors de la teologia dialèctica són Emil Brunner, Paul Tillich i Rudolf Bultmann.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.