Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Escot Eriúgena o Erígena, Joan (ca. 810- ca. 877) HIST.

Filòsof i teòleg irlandès, que es va anomenar a si mateix «fill de l'Eire», Erígena. Educat en un monestir d'Irlanda, entre 840 i 847 passa a França, per dirigir l'Escola Palatina en la cort de Carles el Calb. A suggeriment dels bisbes de Reims i de Laó, intervé en l'anomenada «disputa carolíngia de la predestinació», sorgida entre Hincmar de Reims i Godescalc, o Gottschalk, el qual sostenia la doble predestinació, dels justos a la salvació i dels malvats a la condemnació. La seva resposta a la qüestió, el llibre De praedestinatione (851), inspirada en Agustí d'Hipona, no va satisfer a l'ortodòxia de l'Església, que la va condemnar en dos concilis. Per encàrrec de l'emperador, va traduir les obres de Dionisi Areopagita, el Pseudo-Dionisi, obra summament llegida durant l'Edat Mitjana. Va afegir a aquesta altres traduccions d'obres de pares de l'Església grecs, de Màxim el Confessor i de Gregori de Nysa, i per elles va conèixer occident bona part del pensament teològic oriental i elles van ser també el fonament de la seva obra més notable i una de les més importants de l'Edat Mitjana: De divisione Naturae [Sobre la divisió de la natura] (entre 862 i 866), també anomenat Periphyseon. Mitjançant un diàleg entre el mestre (Nutritor) i deixeble (Alumnus), exposa de forma sistemàtica una articulació de la realitat (la natura), segons una via ascendent i una altra descendent, tal com suggeria la dialèctica platònica. La totalitat, o el ser, es divideix en quatre dimensions o classes:

La primera és Déu, principi sense principi (–<"DP@H, an-arkhos); la segona correspon a les idees «arquetípiques», creades a la ment del Verb (logos) i models de totes les coses; la tercera són les coses creades segons les idees; i la quarta, Déu novament, fi (redigues-els teus) de tot, a què estén la creació sencera que li reconeix com a creador. La natura és així una teofania i les coses són d'algun mode Déu. Apareix d'aquesta manera el fonament de la teologia positiva i negativa: Déu «és i no és» cadascuna de les coses que d'ell s'afirmen a partir de les categories humanes.

Aquest sistema neoplatònic de tota la natura, entès de forma panteista al començament del s. XIII, va ser condemnat pel concili de París, de 1210. Honori III va ratificar la condemna del llibre (1225). Malgrat això, l'obra va tenir una enorme difusió i influència.

 

Enllaços externs:

wikipedia en català

answers.com

Obres

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.