Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

DOCUMENT NO REVISAT

Søren Kierkegaard: la mort i la malaltia mortal

Introducció

«Aquesta malaltia no és de mort» (Jn, Xl, 4). I, no obstant això, Lázaro va morir. Però com els deixebles no comprenguessin el que després va afegir Crist: «Lázaro el nostre amic està dormit, mes jo vaig a despertar-li» (Xl, 11), llavors el Mestre els va dir ja sense cap ambigüitat: «Lázaro hi ha mort» (Xl, 14). Per tant, Lázaro hi havia mort i amb tot no es tractava d'una malaltia mortal; mort i, no obstant això, tal malaltia no era de mort.

Ara sabem, sense cap dubte, que Crist estava pensant en aquell miracle que permetria als contemporanis -en quant aquests creguessin- «contemplar la glòria de Déu» (Xl, 40); que estava pensant fer aquell miracle que despertaria a Lázaro d'entre els morts, de manera que aquesta malaltia no sols no era mortal, sinó que era, segons predicció del mateix Crist, «per a glòria de Déu, perquè el Fill de Déu fos glorificat per ella» (Xl, 4). Direm potser que si Crist no hagués ressuscitat a Lázaro hauria deixat de ser igualment cert que aquesta malaltia, la mort mateixa, no era una malaltia mortal? Des del moment que Crist s'acosta a la tomba i crida amb forta veu: «Llàtzer, surt fora» (Xl, 43), des d'aquest mateix moment comença a ser totalment cert que aquesta malaltia no és mortal. I encara que Crist no hagués pronunciat tals paraules, no bastaria potser el només fet que s'acostés al sepulcre -ell, que era «la resurrecció i la vida» (Xl, 25)- per donar-nos a entendre amb suficient claredat que aquesta malaltia no és mortal? Potser el només fet que Crist existeixi no indica ja bé a les clares que no es tracta de cap malaltia de mort? De què li hagués servit Lázaro l'haver ressuscitat d'entre els morts si, al cap i a la fi, havia d'acabar morint-se! De què li hi hagués favorit de no existir aquell que és la resurrecció i la vida per a tots els que creuen en ell! No, no és perquè Lázaro ressuscités d'entre els morts pel que es pot afirmar que aquesta malaltia no és mortal sinó pel fet que Crist existeixi. Perquè, parlant humanament, la mort és l'últim de tot i només cal abrigar esperances mentre es viu. En canvi, entenent les coses cristianament, la mort no és de cap manera el fi de tot, sinó només un senzill episodi inclòs en la totalitat d'una vida eterna; i, segons aquest mateix sentit cristià, en la mort caben infinitament moltes més esperances que en el que els homes anomenen vida, per molt que aquesta sigui plena de salut v forces.

Per tant, en el sentit cristià, ni la mateixa mort aconsegueix la categoria de malaltia mortal, i moltíssim menys l'aconsegueix tot això al que sol anomenar-se patiments terrenys i temporals: necessitat, malaltia, misèria, compromís, calamitats, penes, dolors de l'ànima, cures i aflicció. I encara que tot això fos tan pesat i penós que els homes, almenys els que pateixen, es veiessin obligats a exclamar: «Això és pitjor que la mort»..., no obstant això res d'això, comparable a una malaltia, però en realitat no sent-ho, pot anomenar-se en el sentit cristià una malaltia mortal.

El cristianisme és el que ha ensenyat al cristià a pensar de manera tan altament animosa sobre totes les coses terrenals i mundanes, inclosa la mateixa mort. Gairebé com perquè el cristià s'envalenteixi amb aquesta superba elevació sobretot el que els homes anomenen d'ordinari desgràcies, sobretot el que els homes anomenen el pitjor dels mals. Però, per contrapartida, el cristianisme ha descobert una misèria que ignora l'home en quant tal; aquesta misèria és la de la malaltia mortal. Per al cristià és com una broma tot el que l'home natural considera horrorós; per això, quan aquest fa la descripció de tots els horrors i ja no encerta a anomenar cap més, el cristià no pot per menys que prendre-ho d'alguna manera a rialla. Tal és la distància de l'home natural al cristià, quelcom semblant a què hi ha entre el nen i l'adult: allò pel que el nen tremola, no és res per a l'adult. En primer lloc, el defecte del nen consisteix que no conegui el que és horrible; i, a més a més, com a conseqüència de la seva ignorància anterior, que s'espanti d'allò que no és horrible. El mateix li succeeix també a l'home natural, que comença per ignorar el que és veritablement horrible i, no obstant això, no s'allibera de l'espant, ni moltíssim menys, sinó que es posa a tremolar pel que en realitat no és horrible. Aquí, al seu torn, ocorre com amb la relació divina del pagà: aquest no coneix el vertader Déu, però no s'atura en tal ignorància, sinó que s'agenolla adorant a un ídol com a Déu.

Només el cristià sap el que ha d'entendre's per malaltia mortal. Com a cristià ha rebut uns ànims que l'home natural desconeix per complet..., aquests ànims els va rebre aquell precisament en aprendre el temor pel que és en gran manera horrible. Un home sempre aconsegueix ànims del mode següent: quan -tem un perill major, l'home sempre se sent amb ànims per arriscar-se a un perill més petit; i quan es té un temor infinit davant un perill únic, llavors tots els altres perills ens resulten com inexistents. Però això espantós que el cristià va aprendre a conèixer és la malaltia mortal.

__________________________________________________

La malaltia mortal, o la desesperació i el pecat, de R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs: edat contemporània, Herder, Barcelona 1990, p.36-39.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.