FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Oresme, Nicolau d’ HIST.( 1325-1382)

Filòsof, teòleg, científic i economista francès pertanyent al corrent occamista. Va néixer prop de Caen, a Normandia. Va estudiar teologia a París que va prosseguir al Col·legi de Navarra, on va ser gran mestre. A partir de 1356 va ser professor a París, i el 1377 va ser anomenat bisbe de Lisieux. Conjuntament amb Joan Buridà i Albert de Saxònia és considerat un dels més destacats representants de l’anomenada escola occamista de París, encara que també té molts punts de contacte amb el corrent dels mertonians.

Va desenvolupar una gran activitat intel·lectual en molts i diferents camps d’interès: com a traductor, com a economista, com a matemàtic i com a físic. Per aquesta gran amplitud d’interessos de vegades ha estat considerat precursor de l’home universal renaixentista i, certament, moltes de les seves concepcions són realment precursores de la nova imatge del món i de la ciència del Renaixement.

Com a traductor i comentarista va destacar pels seus treballs sobre Aristòtil però, en contra del costum de la seva època, va efectuar les seves traduccions en francès en comptes de fer-les en llatí. Com a economista, el seu tractat sobre els diners (Tractat sobre la primera invenció de les monedes) ocupa un lloc preeminent en l’història de les idees econòmiques. No obstant això, els seus treballs més destacats són els que versen sobre física.

Per afrontar l’estudi de les velocitats «instantànies» d’un mòbil, va desenvolupar un procediment matemàtic basat en un mètode gràfic de figures bidimensionals per representar el temps (que s’ha considerat precursor de les coordenades cartesianes). D’aquesta manera, també podia estudiar l’extensió d’una qualitat i les qualitats intensives. Quant a l’explicació del moviment va defensar la teoria del ímpetus i, amb el seu teorema de la velocitat mitja i la seva descripció matemàtica del moviment accelerat, es va avançar implícitament a la formulació del principi d’inèrcia, preparant el camí per a la formulació d’una física matemàtica i no ja metafísica.

En el Llibre del cel i del món també es va avançar d’alguna manera a Copèrnic ja que, basant-se en l’observació, no és possible decidir si és el cel i el conjunt dels astres els que es mouen al voltant de la Terra, o si és aquesta la que ho fa, i va considerar que, en teoria, la hipòtesi del moviment de la Terra, a més de «salvar les aparences» millor, és més econòmica (veure navalla d'Occam). No obstant això, no va donar el pas d’acceptar aquesta tesi, sinó que es va limitar a examinar-la teòricament. Malgrat això, i basant-se en una interpretació al·legòrica de les Escriptures, va sustentar que aquesta hipòtesi no era incompatible amb la religió, de manera que, encara que en la Bíblia s’afirmi que a l’assetjament de Jericó Déu va aturar el sol, d’aquí no s’infereix que la Terra estigui quieta, com no s’infereix que Déu tingui qualitats imperfectes pròpies dels homes pel fet que també les escriptures diguin, en ocasions, que «Déu es va penedir» de tal o tal decisió. D’aquesta manera contestava per endavant a unes possibles objeccions teològiques que, de fet, com és sabut, es van formular contra Galileu.

Obres

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.