Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Laplace, Pierre Simon, marquès de (1749-1827) HIST. `laplace.wav', `play"]

Matemàtic, físic i astrònom francès. Va néixer a Beamonton-Auge, a Normandia. Als dinou anys es va traslladar a París amb una carta de recomanació de d'Alembert, que destacava els seus grans dots matemàtics. Va ser professor a l'Escola Militar i el 1773 va ser escollit membre de l'antiga Acadèmia de Ciències, on va desplegar una gran activitat relacionada amb el càlcul integral, l'astronomia matemàtica i la teoria de les probabilitats. Napoleó el va nomenar ministre de l'interior a partir del 18 brumari (9 de novembre de 1799). La Restauració el va nomenar par de França i se li va atorgar el títol de marquès. L'activitat científica de Laplace es va centrar en l'astronomia matemàtica, en la física de l'electromagnetisme i, especialment, en el càlcul de probabilitats. Com a astrònom va poder explicar les anomalies que encara persistien en el sistema newtonià sense necessitat d'apel·lar a hipòtesis divines (Newton encara va creure necessària l'activitat de Déu per mantenir l'ordre de l'univers i esmenar les seves anomalies). Davant això es compta que Napoleó li va objectar que no havia trobat a Déu en el seu Sistema del Món, a la qual cosa Laplace va replicar: «Sire, no he tingut necessitat d'aquesta hipòtesi». Va investigar la trajectòria dels planetes i l'estabilitat del sistema solar, i a la seva obra Mecànica celeste (1798-1825) va elaborar una completa síntesi dels treballs de Newton, Euler i Halley sobre la gravitació universal, basats en el mètode analític formulat anteriorment per Joseph Louis Lagrange. També va formular una teoria sobre l'origen del sistema solar, semblant a la formulada anteriorment per Kant, en la que s'exposa l'origen del sistema solar a partir de la condensació d'una nebulosa primitiva que es regeix per les lleis de la física newtoniana i es desenvolupa d'una forma purament mecànica i completament determinista. Aquesta teoria, coneguda posteriorment com a hipòtesi de Kant-Laplace, està continguda a la seva obra Exposició del sistema del Món (1796).

Com a físic va formular les lleis fonamentals de l'electromagnetisme, i com a matemàtic destaca la seva obra Teoria analítica de les probabilitats (1812), en el prefaci de la qual està contingut un cèlebre passatge, la tesi del qual és coneguda com a ideal de Laplace o dimoni de Laplace, considerat com la formulació més estricta del determinisme mecanicista i segons la qual «hem de considerar l'estat present de l'univers com a efecte del seu estat anterior i com a causa de què seguirà», de forma que res seria incert «per a una intel·ligència que conegués en un moment donat totes les forces que actuen en la natura i la situació dels éssers que es compon i que fora prou vasta per sotmetre aquestes dades a l'anàlisi matemàtica,... tant el futur com el passat estarien presents davant la seva mirada». És el desconeixement de totes aquestes condicions el que, segons Laplace, ens obliga a recórrer al càlcul de probabilitats, brillantment desenvolupat per ell.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.