FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

presocràtics: escoles i autors HIST.

Les escoles i autors presocràtics solen classificar-se atenent a diversos criteris. En primer lloc se solen tenir en compte dos gran línies de pensament dels primers pensadors que es relacionen amb el divers origen geogràfic: els filòsofs de Jònia (els de la escola de Milet i Heràclit), i els itàlics o filòsofs de la Magna Grècia (principalment Pitàgores -que, encara que va néixer en Samos (Jònia), es va traslladar a Crotona- i els eleatas). Aquests dos orígens marquen també dues tendències o dues tradicions distintes: els primers són, en general, més naturalistes, és a dir, més preocupats per l’estudi de la NbF4H (physis o natura) entesa des de la perspectiva dels seus constituents materials, mentre que els segons són més especulatius i s’ocupen de la physis des d’una perspectiva més formal (els nombres en el cas dels pitagòrics) u ontològica (Parmènides). També s’ha assenyalat que les seves referències al pensament mític anterior és distint. Mentre els jònics (en especial, els milesis) estarien més vinculats a la tradició mitològica olímpica, els itàlics estarien més relacionats amb els corrents mistèrics, com l’orfisme o amb les cosmogonies i teogonies rapsòdiques d’autors com Ferècides de Siro. Però aquestes classificacions admeten molts matisos, ja que autors com a Heràclit o Xenòfanes són difícilment classificables en aquest grup. D’altra banda, i encara que es continua considerant, en general, a Tales com el fundador de la filosofia, no pot deixar-se de costat el paper racionalizador dels mites d’autors anteriors, com Homer o Hesíode.

Un altre criteri que s’ha proposat divideix als presocràtics entre naturalistes (o físics) i antropòlegs. Al seu torn, els primers es dividirien entre monistes (milesis, pitagòrics, Heràclit i els eleatas) i pluralistes (Empèdocles, Anaxàgores i els atomistes) segons acceptin un únic GDPZ (arkhé) o una pluralitat de principis explicatius. Entre els naturalistes estarien tots els primers presocràtics, fins als sofistes, que encarnarien el grup dels pensadors marcats per un gir antropològic.

Mentre els primers s’haurien ocupat fonamentalment de la physis, els segons tractarien especialment dels problemes relacionats amb el home i la polis. A més a més, alguns autors tardans, contemporanis de Sòcrates, però aliens al canvi conceptual operat per aquest, haurien intentat reprendre la tradició física milèsia i elaborar una naturalisme eclèctic que sintetitzés les especulacions sobre un únic arkhé amb les tradicions pitagòriques i amb el pensament d’Anaxàgores. Entre aquests autors destacaria Diògenes d’Apol·lònia.

Però millor que aquestes classificacions és abordar l’estudi del pensament presocràtic (que dóna per suposat que el pensament de Sòcrates és el que marca una gran inflexió conceptual) des d’una perspectiva cronològica. Des d’aquest punt de vista assenyalem que l’origen d’aquest pensament es va situar a les colònies gregues de les costes d’Àsia Menor, a la regió coneguda com a Jònia, i en la Magna Grècia (sud de l’actual Itàlia).

El primer moviment filosòfic conegut és el representat pels milesis o membres de l’anomenada Escola de Milet, formada per Tales, Anaximandre i Anaxímenes. Aquests autors van formular una de les bases del pensament racional del que és hereva la cultura occidental: la reducció de la diversitat i multiplicitat de la realitat, tal com és captada pels sentits, a un únic principi explicatiu o GDPZ (arkhé) que és pensat per la raó. A més a més, van prescindir de la noció mítica d’una realitat regulada per la lliure i arbitrària voluntat dels déus, i van considerar que allò existent està regulat per necessitat. Per això és possible conèixer allò real, ja que en cas de dependre de l’arbitrarietat d’allò sobrenatural no tindria sentit la investigació de la natura. Destaca la concepció ja altament abstracta del þB,4D@< (àpeiron) d’Anaximandre (veure text) i l’intent d’Anaxímenes de reduir les diferències qualitatives (calent, fred, sec, humit...) a diferències quantitatives (que així podrien ser expressades matemàticament). D’aquesta manera creen les bases de la investigació racional, tant filosòfica com científica, i engendren la possibilitat de concebre allò existent com un i`F:@H (cosmos, terme que en grec significa ordre), és a dir, com una totalitat ordenada que pot ser agafada racionalment.

La següent escola filosòfica va ser la fundada per Pitàgores de Samos (illa grega situada també en les costes de Jònia), que es va traslladar a la ciutat de Crotona, colònia grega d’origen joni situada al sud de l’actual península italiana. Allí es va envoltar de deixebles que van seguir els seus ensenyaments i les van desenvolupar originant el pitagorisme, una de les escoles de pensament més influents i els desenvolupaments més importants de la qual són posteriors a l’època del propi Pitàgores. Aquestes dues primeres escoles situades en dues regions geogràfiques distintes (encara que ambdues iniciades originàriament en Jònia) van marcar dues tendències fonamentals: la de Milet va seguir més aviat una tendència cosmològica i física; la pitagòrica es va inclinar més cap al misticisme i cap a preocupacions d’índole matemàtica, política i religiosa.

Heràclit de Efes (ciutat jònica) és una figura a banda, un autor la obra enigmàtica i altament especulativa del qual no va crear escola en la seva època, encara que va influir decisivament en Plató i en els posteriors filòsofs estoics. Per a ell, l’arkhé (GDPZ) explicatiu de la physis (NbF4H) és el foc. Però entès més en sentit figurat, com a expressió del continu canvi, i com a expressió del 8`(@H (logos). En Heràclit allò existent, que és concebut com una unitat de contraris, apareix aprehensible sota una autèntica llei, que és la que expressa la noció del foc que, encara que contínuament canviant, està regit per la llei del logos (veure textos).

Xenòfanes, encara que originari de Colofó (ciutat jònica), es va instal·lar, igual que els pitagòrics, en la Magna Grècia. Seguint algunes orientacions d’aquest pensador va sorgir la escola eleàtica o escola d’Elea (ciutat de la Magna Grècia), els representants fonamentals de la qual (Parmènides d’Elea, Zenó d’Elea i Melissos de Samos) van desenvolupar un vigorós pensament, en part contraposat al d’Heràclit, i en pugna amb algunes tesis pitagòriques, que també incidiria directament en Plató. Mentre Xenòfanes destaca per la seva oberta crítica a l’antropomorfisme de les creences religioses, Parmènides destaca per portar el pensament filosòfic al terreny plenament ontològic. Amb això Parmènides radicalitza l’oposició entre el món fenomènic, captat pels sentits (múltiple, divers i canviant) i allò que s’ha pensat per la raó (veure text). Si ens situem al terreny ontològic plenament abstracte es manifesta que les coses no són tal com ens les mostren els sentits. Però el caràcter encara poc desenvolupat d’aquest pensament va induir Parmènides a magnificar el pensament que ens ofereix la raó, oposat a les dades sensorials, per arribar fins i tot a negar cap valor a aquests. No obstant això, el discurs parmenidi sobre l’ésser va crear les bases del pensament deductiu, i va formular implícitament els principis lògics.

Per afrontar el repte llançat pels eleatas, del pensament del qual semblava derivar-se la impossibilitat d’entendre racionalment la realitat fenoménica i el procés del canvi, van sorgir altres pensadors, com Empèdocles d’Agrigent i Anaxàgores de Clazomenes (primer dels filòsofs que va viure a Atenes), agrupats sota el nom de pluralistes. Altres filòsofs pluralistes van ser Leucip i Demòcrit d’Abdera, fundadors del Demòcrit ja era contemporani de Sòcrates i dels sofistes, raó per la qual cronològicament ja no hauria de situar-se entre els presocràtics, encara que se li inclou en ells perquè encara seguia les directrius generals que van marcar el pensament d’aquests.

Justament pel fet que els sofistes es van preocupar més aviat de problemes antropològics, morals i polítics (el mateix tipus de problemes que van ocupar Sòcrates, encara que amb una orientació ben distinta) i es van separar de l’orientació fonamentalment física i cosmològica del conjunt dels anteriors filòsofs (inclòs Demòcrit), de vegades no es classifiquen com presocràtics.

Característiques comunes generals dels filòsofs presocràtics

Malgrat la simplificació que representa una classificació general, el conjunt dels presocràtics, malgrat les grans diferències que els separen entre si, comparteixen molts trets comuns:

• la seva preocupació per intentar captar, sota la diversitat i multiplicitat de tot el que se’ns ofereix davant els nostres sentits, un principi explicatiu d’aquesta diversitat intel·ligible només per la raó;

• la preocupació, doncs, pel cosmos (ordre que regeix tot quant existeix) i la physis.

• En aquesta indagació no segueixen ja les explicacions mítiques sinó que, lluny de considerar que tot quant existeix estigui sotmès a la lliure i arbitrària voluntat dels déus, pensen que hi han d’haver algun o alguns principis racionals que actuen necessàriament i la regularitat dels quals pugui agafar-se racionalment.

• En considerar aquesta certa oposició entre l’aparença (múltiple, diversa i canviant) que ens ofereixen els sentits, i una realitat més profunda intel·ligible només per la raó, assenyalen el trànsit cap a una concepció del coneixement que no ha de basar-se en el particular, que és mutable i divers, sinó en allò universal. La manifestació més clara d’aquesta oposició ens l’ofereix el fet mateix que totes les coses que se’ns apareixen estan sotmeses al canvi o esdevenir, mentre que el coneixement aspira a captar allò universal i immutable.

• D’aquí que un dels problemes fonamentals a què es van enfrontar va ser el d’estudiar aquest procés del esdevenir: bé sigui per afirmar que tot és un perpetu canvi (Heràclit), bé sigui per considerar que el que és no pot admetre mutació, ja que canviar és deixar de ser per arribar a ser, la qual cosa és impensable (Parmènides), o ben sigui per afirmar una pluralitat de substàncies la combinació de les quals, regida per forces d’atracció i repulsió (Empèdocles), per un <@ØH (el noûs d’Anaxàgores), o sotmeses a l’atzar i la necessitat (els atomistes), engendra tot quant existeix.

• Ja que sota l’aparença de la diversitat que ens ofereixen els sentits s’amaga algun principi explicatiu unificador racional, els primers presocràtics van intentar trobar-ho. Aquesta recerca d’un GDPZ (arkhé) o «principi», és la que va guiar els filòsofs de Milet, que van creure trobar-lo en l’aigua (Tales), en l’þB,4D@< (ápeiron) o indeterminat (Anaximandre) o en l’aire (Anaxímenes).

• Amb això iniciaven una investigació de la natura d’índole «material» (encara que aquest terme no és gaire adequat, ja que la noció d’allò material no existia en aquella època, i molt menys com oposada a quelcom «espiritual»).

• Els pitagòrics, en canvi, en intentar trobar un principi ordinador, que van creure trobar en el número, o en l’oposició entre el límit i allò il·limitat, van enfocar la investigació des d’un punt de vista formal.

• Les forces d’atracció (amor) i repulsió (odi o discòrdia) de les que parlava Empèdocles, poden considerar-se com la manifestació d’una investigació que començava a indagar causes eficients, mentre que la idea d’Anaxàgores, segons la qual tot estaria dirigit a una finalitat organitzada pel <@ØH (noûs), incorpora una perspectiva finalista o teleològica que seria rebutjada pels atomistes.

• D’aquesta manera, el conjunt del pensament presocràtic va engendrar les bases de tot l’ulterior desenvolupament de la filosofia i de la ciència. La preocupació per la physis, la indagació del ser, de l’esdevenir i del temps; la distinció entre aparença sensorial i una realitat merament intel·ligible, així com una inicial preocupació per temes morals (no tan desenvolupada com les altres indagacions, però present també entre els presocràtics com, per exemple, en Heràclit i els pitagòrics) són el conjunt d’aportacions fonamentals d’aquests pensadors.

Bibliografia bàsica sobre els presocràtics

Cornford, F.M., Antes y después de Sócrates, Ariel, Barcelona 1980.

Cornford, F.M., De la ciencia a la religión, Ariel, Barcelona 1984.

Cornford, F.M., La filosofía no escrita, Ariel, Barcelona 1974.

Farrington, B., Ciencia y filosofía en la antigüedad, Ariel, Barcelona 1974.

Finley, M.I. Aspectos de la antigüedad, Ariel, Barcelona 1975.

Frankfort, H. El pensamiento prefilosófico, FCE, México 1954

García Calvo, Agustín, Lecturas presocráticas, Lucina, Madrid 1981.

Gigon, O., Los orígenes de la filosofía griega, Gredos, Madrid 1971.

Guthrie, W.K.C., Historia de la filosofía griega, Gredos, Madrid vol. I,1984; vol. II, 1986; vol. III, 1988 (los restantes volúmenes de esta obra van más allá del período presocrático).

Jaeger, W. La teología de los primeros filósofos griegos, FCE, Madrid- México 1977.

Kirk, G.S. y Raven, J.E., Los filósofos presocráticos, Gredos, Madrid 1969.

Kirk, G.S., La naturaleza de los mitos griegos, Argos Vergara, Barcelona 1984.

Llanos, Alfredo, Los presocráticos y sus fragmentos, Juárez, Buenos Aires 1969.

Montero, F., Ferrer, F., Moya, C., Sureda, V., La filosofía presocrática, Universidad de Valencia 1976.

Vernant, Jean-Pierre, Mito y pensamiento en la Grecia antigua, Ariel, Barcelona 1983.

Vernant, Jean-Pierre, Mito y sociedad en la Grecia antigua, Siglo XXI, Madrid 1982.

Vidal-Naquet, P., Formas de pensamiento y formas de sociedad en el mundo griego: el cazador negro, Península, Barcelona 1983.

L’edició clàssica dels fragments dels presocràtics és la de Diels, H i Kranz, W.: Die Fragmenti der Vorsokratiker, Wiedmann, Berlín 1903

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.