FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Filòsof grec, natural d'Elis, fundador del corrent escèptic conegut com pirronisme. Segons sembla va rebre influències dels filòsofs megàrics ja que possiblement va ser deixeble d'Euclides de Mègara o del seu deixeble Brisó, i va conèixer als seguidors de Demòcrit a través d'Anaxarc d'Abdera. Junt amb aquest va participar, entre els anys 334-324, en la campanya militar d'Alexandre el Gran en Orient. Va viure en la pobresa i no va deixar escrits. En la seva estada a Orient va conèixer als ascetes hindús anomenats gimnosofistes que possiblement també van influir sobre la seva concepció ètica. Atès que Pirró no va escriure res, la major part de quant se sap d'ell procedeix del seu deixeble Timó de Fliunt, del doxògraf Diògenes Laerci i d'alguns comentaris de Ciceró i de Sext Empíric. A més de Timó de Fliunt, també van ser deixebles seus Filó d'Atenes i Nausífanes de Teo (qui al seu torn va ser mestre de Epicur). Altres pirrònics posteriors van ser Enesidem i l'esmentat Sext Empíric, que va escriure els Esbossos pirrònics (veure text).

Les motivacions inicials del pensament de Pirró van ser d'índole moral, i es van centrar en com aconseguir la felicitat. Per a això Pirró va intentar establir quins criteris han de dirigir el pensament però, segons ell, això xocava amb la constatació de la impossibilitat de conèixer la vertadera natura de les coses ja que tot el nostre coneixement procedeix de la sensació, i aquesta no ens dóna un coneixement de les coses mateixes sinó que, per ser canviant, només ens proporciona meres aparences. Les sensacions no penetren realment en l'ésser de les coses, per la qual cosa aquestes ens són realment desconegudes. D'aquí concloïa que ni té fonament la creença que podem conèixer les coses tal com realment són, ni es pot creure que cap opinió sigui realment vertadera. Per això, no hi ha cap seguretat en els nostres judicis, per la qual cosa és de savis no pronunciar-se i practicar una epokhé o suspensió del judici, o una aphasía: un no pronunciament sobre allò real. Les conseqüències ètiques d'aquesta posició el van conduir a sustentar la necessitat de la impertorbabilitat del savi o ataraxia, a la que considerava l'únic criteri per a la consecució de la felicitat. Al terreny pràctic, Pirró pensava que era millor seguir les normes de conducta establertes, no perquè siguin millors o pitjors que altres, cosa que no podem saber, sinó per mer pragmatisme, però en la seva conducta el savi no ha de deixar-se impressionar per les coses externes, ja que la felicitat només s'aconsegueix per l'ataràxia.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.