Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

mecanicisme GEN. / EPIST.

Terme aparegut durant el segle XVII que designa una concepció filosòfica reduccionista, segons la qual tota realitat ha de ser entesa basant-se en els models proporcionats per la mecànica, i que la interpreta només basant-se en les nocions de matèria i moviment local. Si, a més de teoria explicativa, sustenta que tot el que és real és una immensa màquina, llavors, no sols és una doctrina epistemològica sinó també ontològica. El mecanicisme pot ser compatible amb concepcions dualistes, com en el cas de Descartes, per exemple, i pot també ser compatible amb el materialisme, que nega una especificitat no material a qualsevol hipotètic àmbit mental (és el cas dels materialistes mecanicistes del segle XVIII). Però, ni tot dualisme implica formes de mecanicisme, ni tampoc el materialisme té per què ser mecanicista, com és el cas del materialisme de Marx, que és contrari al mecanicisme. Generalment, i ja que les lleis de la mecànica són deterministes, la majoria de les formulacions del mecanicisme també comparteixen aquesta característica. No obstant això, algunes concepcions filosòfiques, com el Leucip i Demòcrit poden, fins a cert punt, considerar-se mecanicistes però no deterministes.

Com a concepció mecanicista ontològica, un dels exemples més clars l’ofereix la filosofia de Hobbes, en el qual sí s’uneixen el mecanicisme, el materialisme i el determinisme. Descartes ofereix també un model acabat de mecanicisme encara que, com hem dit, no és materialista ja que sosté la irreductible diferència entre la substància pensant, no sotmesa a les lleis de la mecànica, i la cos humà ho considera com una màquina. Aquesta doctrina, en versió materialista, és a dir, negant la substància pensant com distinta de la matèria, serà sustentada per La Mettrie (teoria del home-màquina) i la majoria dels filòsofs materialistes del segle XVIII que uneixen materialisme i mecanicisme (especialment D’Holbach i Helvetius). Ara bé, en la mesura que la mecànica cartesiana vagi sent desplaçada per la mecànica newtoniana, aquesta apareixerà com el model de les teories mecanicistes, que tenen en Laplace al seu exemple més representatiu i més depurat. En Laplace s’integra el mecanicisme, el materialisme, la superfluïtat de considerar la necessitat de Déu («Sire, no tinc necessitat d'aquesta hipòtesi» va contestar Laplace a Napoleó quan aquest li va preguntar pel lloc de Déu en la cosmologia), i el determinisme més absolut (l'ideal de l'anomenat «dimoni de Laplace») basat en una fèrria concepció de la causalitat.

En l’àmbit estrictament físic, i sense pronunciar-se sobre el caràcter mecànic o no dels éssers vius, la majoria dels filòsofs i científics dels segles XVII i XVIII van adoptar tesi mecanicistes com a reacció contra l’escolàstica, contra l’animisme i les concepcions màgiques de molts filòsofs del Renaixement. En canvi, l'idealisme alemany i el romanticisme del s. XIX van afavorir una visió oposada i organicista de la vida, l’home i la societat. La imatge mecanicista del món es recolzava fonamentalment en el principi de causalitat pel qual es consideraven regits tots els fenòmens que descriu la física clàssica. Però el problema del determinisme mecanicista que posava en dubte la llibertat humana, junt amb els desenvolupaments de la biologia i d’altres branques de la física difícilment reductibles a la mecànica newtoniana, van conduir a considerar que tota màquina pertany inevitablement al món inorgànic i, per tant, tota analogia amb els éssers vius era fictícia. Així, la filosofia romàntica, en nom de la humanitat, de la llibertat i de la vida, menystenia la màquina i el mecanicisme. Des de posicions materialistes, Marx va combatre el mecanicisme estret dels autors del segle XVIII, però no va menystenir les màquines ni la seva gran influència en l’organització social del treball, sinó que va analitzar les complexes relacions entre l’home i la màquina amb l’adveniment del maquinisme i el desenvolupament de la gran indústria.

No obstant això, encara que Newton (que, d’altra banda, no era materialista) considera que tota la ciència és reductible a la mecànica, atès que en la seva concepció d'aquesta es considera allò real des del punt de vista de models matemàtics (tals com masses puntuals o punts inextensos), el mecanicisme va tendir a abandonar el caràcter ontològic per adoptar la forma epistemològica. És a dir, no es tractava tant d'afirmar que el món és una màquina, ni tan sols una màquina extremadament complexa, sinó que es tractava simplement de concebre’l i explicar-lo com si ho fos, és a dir, explicar-lo a partir de les lleis de la mecànica sense pressuposar per això el caràcter mecànic d’allò real. Això va donar lloc a un mecanicisme metodològic i a l'ideal de poder constituir una única ciència basada en els principis de la mecànica. Mentre que el mecanicisme ontològic s’oposa al vitalisme, a l'organicisme i al finalisme, el mecanicisme epistemològic tendeix a oposar-se al fenomenisme i al instrumentalisme, i acostuma a ser una forma de reduccionisme ja que considera que tota ciència pot reduir-se a la mecànica i explicar-se per ella. (L’oposició del mecanicisme ontològic al finalisme ha de matisar-se, ja que podien sustentar-se ambdues concepcions si es considerava a Déu com el suprem artífex constructor o enginyer del món. De la mateixa manera que una màquina sofisticada suposa la intervenció d’un constructor i dissenyador expert, el món amb la seva meravellosa complexitat era concebut com una exaltació de la infinita saviesa del Déu concebut com a Gran Enginyer. D'aquesta manera, i seguint aquesta concepció antropomorfa, la finalitat estaria donada per la divinitat).

És una constant en la història del pensament que en cada època la ciència més desenvolupada és la que és presa com a model a partir del qual s’intenta explicar el món. Per això, a partir de la constitució de la mecànica com a ciència més desenvolupada, especialment a partir de Galileu, Descartes i Newton, aquesta ciència va aparèixer com paradigmàtica. A més a més, en la mesura que el rellotge va ser durant molt temps el prototip de màquina (que d’altra banda lliga el temps amb l’espai que ha de recórrer el pèndol o les agulles de la seva esfera), va aparèixer com el model de les concepcions mecanicistes dels segles XVII fins mitjan del segle XIX. Per això és corrent trobar moltes explicacions filosòfiques i científiques en què es recorre al rellotge com a metàfora (per exemple, en la «harmonia preestablerta» de Leibniz). A partir del segle XIX s’aniran desenvolupant altres branques de la física, especialment la termodinàmica i l’electromagnetisme, així com altres ciències, especialment la biologia evolucionista, que no podien ser simplement reduïdes a la mecànica. D’altra banda, la mateixa mecànica començava a experimentar notables canvis, que van donar lloc a la teoria de la relativitat i la mecànica quàntica, incompatibles en molts aspectes amb la mecànica clàssica o newtoniana. Per això, en lloc de l’antic mecanicisme aniran apareixent altres diferents models teòrics que actuaran com a substituts d’aquell (l’energetisme, per exemple, basat en la termodinàmica, així com diverses concepcions filosòfiques que prendran la teoria de la evolució, la teoria de la relativitat, la mecànica quàntica, la genètica, la cibernètica, etc. com a models alternatius al mecanicisme clàssic).

L’aparició de màquines generals, el primer exemple del qual el constitueix la teòrica màquina de Turing, junt amb el qüestionament de la noció clàssica de causalitat (pel qual es substitueix el determinisme causal per un determinisme més general que ha d’incloure estats futurs només estadísticament predicibles), així com altres direccions actuals que permeten construir màquines amb teixits orgànics vius, ha provocat que sorgeixi una nova possibilitat de continuar prenent les màquines com a models. Així, per a Chomsky, les màquines generals poden actuar com a models per comprendre el llenguatge, i Turing considerava la possibilitat d’una màquina capaç de pensar. En aquest sentit, alguns dels teòrics de la intel·ligència artificial continuen considerant les màquines generals com a models de la intel·ligència humana. En qualsevol cas, l’existència de màquines que efectuen operacions intel·lectuals obre una nova perspectiva. En comptes de transformar energia, són màquines que transformen símbols i que processen informació, i que en determinats casos són capaços de processos d’autoorganització i aprenentatge. En aquest sentit la definició mateixa de màquina queda transformada, i passa a ser considerada com un sistema material obert, o un sistema jeràrquic de sistemes, en els que circulen energia i informació. Basant-se en les similituds entre certs processos descrits per les teories computacionals i els descrits en la biologia molecular, s’ha qüestionat l’oposició entre allò inorgànic i allò orgànic, i alguns autors que han renovat el mecanicisme parlen de només dos tipus de màquines: a) les màquines naturals (els éssers vius, per exemple) i b) les màquines artificials.

En general, doncs, es fa evident que en cada època la ciència més desenvolupada es constitueix com a model ideològic i com a base teòrica sobre la que es desenvolupen altres explicacions. Així, durant els segles XVI, XVII i XVIII, atès que la ciència més desenvolupada és la mecànica, aquesta apareix com a model de "tota" explicació. Posteriorment, el desenvolupament de la termodinàmica o de l’electricitat o, més endavant encara, de la cibernètica, apareixeran coma bases de models explicatius. Quan Mary Shelley escrigui la seva obra Frankenstein, en la qual explica la possibilitat de creació artificial d’un "monstre" (monstre des d’una perspectiva solament teològica, però no és res monstruós com a possibilitat científica) ho farà pensant que li "atorga" vida a partir de l’electricitat (descobriment científic fonamental en la seva època); o en la pel·lícula "Blade Runner" de Ridley Scott es parla de la possibilitat de còpies de sers humans anomenats "replicants" a partir de l’enginyeria genètica (descobriment fonamental de la segona meitat del segle XX) o en la pel·lícula Matrix es reprodueix el dubte metòdic de Descartes a partir de la informàtica (en comptes del "geni maligne"), tot això és solament una manifestació de que en cada època la ciència i la tècnica dominant són el model dominant de la imaginació.

Veure màquina.
 

Anuncis Exponsor

camaras inalambricas ciclos formativos barcelona curso de auxiliar de enfermería reclamaciones

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.