| En una de les seves primeres obres, L'individu en el seu caràcter com «proïsme» (1928), elabora una important teorització antropològica sobre la noció de intersubjetividad en la qual, en connexió crítica amb les idees de Heidegger, estableix la primacia de les relacions amb el altre per a l'experiència del món i analitza l'estatus ontològic de la dita relació. El món, abans d'aparèixer com a entorn, ha de manifestar-se com a món amb el proïsme, que apareix com l'altre de mi. Però és més conegut per la seva oposició al historicismo basant-se en els seus estudis sobre l'idealisme alemany i les seves continuacions posteriors. En aquest sentit, va investigar els supòsits teòrics del pensament de Hegel, Marx i Nietzsche, tema que exposa en la seva coneguda obra De Hegel a Nietzsche (1941), en la que assenyala els nexes insospitats que uneixen el pensament de Hegel amb el existencialisme i situa el pensament de Marx al costat del de Kierkegaard, com a efecte d'un desenvolupament crític del hegelianisme. Si l'idealisme hegelià és, segons Löwith, la culminació d'un període històric de la filosofia, les crítiques de Kierkegaard i de Marx suposen la seva liquidació i l'obertura d'una nova època marcada pel relativisme i l'historicisme. En aquest context, s'oposa a la ruptura entre ciències de la natura i ciències de l'esperit que arrenca de Dilthey, a què combat el seu historicismo hermenèutic basat en l'idea de l'autonomia de l'esperit. Rebutja l'historización del Ser en favor de l'antic concepte de natura humana, i descobreix els supòsits teológicos i escatológicos de la filosofia europea de la història, als que oposa, a través d'un pensament influenciat pel estoicisme, la necessitat de pensar la finitud de l'home a partir de l'estudi del curs mateix de la natura. En connexió amb aquesta última presa de posició, Löwith destaca la figura de Nietzsche i la tesi de l'etern retorn, que permet rebutjar el relativisme historicista i recuperar l'estudi de la natura en contra de la tesi que declara la irrellevància de l'estudi d'aquesta per a l'estudi de l'home. Des d'aquesta perspectiva, i malgrat haver estat u dels deixebles més importants de Heidegger, Löwith es distancia d'ell i es converteix en un dels seus crítics més aguts. Retreu, tant a Heidegger com a l'existencialisme, l'haver desvinculat l'autèntica realitat humana de la seva natura. |
