FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Ortega i Gasset: «la meva vida» com a punt de partida de la filosofia (la superació del subjectivisme i de l’idealisme)

El món exterior no existeix sense que jo el pensi, però el món exterior no és el meu pensament, jo no sóc teatre ni món -sóc enfront d’aquest teatre, sóc amb el món-, som el món i jo. I generalitzant, direm: el món no és una realitat subsistent en si amb independència de mi -sinó que és el que és per a mi o davant de mi i, de moment, res més. Fins aquí marxem amb l’idealisme. Però afegim: com el món és només el que em sembla que és, serà només ser aparent i no hi ha raó cap que obligui a buscar-li una substància després de d’aquesta aparença -ni a buscar-la en un cosmos sub-stant, com els antics, ni a fer de mi mateix substància que porti sobre si, com a continguts seus o representacions, les coses que veig i toco i oloro i imagino. Aquest és el gran prejudici antic que ha d’eliminar la ideologia actual. Estem aquest teatre i jo enfront de front l’un de l’altre, sense intermediari: ell és perquè jo el veig i és, indubtablement, almenys el que d’ell veig, tal com ho veig, exhaureix el seu ser en el seu aparèixer-me. Però no està en mi ni es confon amb mi: les nostres relacions són pulcres i inequívoques. Jo sóc qui ara el veig, ell és el que ara jo veig -sense ell i altres coses com ell, el meu veure no existiria, és a dir, no existiria jo. Sense objectes no hi ha subjecte. L’error de l’idealisme va ser convertir-se en subjectivisme, a subratllar la dependència en què les coses estan del fet que jo les pensi, de la meva subjectivitat, però no advertir que la meva subjectivitat depèn també de que existeixin objectes. L’error va ser fer que el jo s’empassés el món, en comptes de deixar-los a ambdós inseparables, immediats i junts, però per la mateixa raó, diferents. Tan ridícul quid pro quo fora dir que jo sóc blau perquè veig objectes blaus, com dir que l’objecte blau és un estat meu, part del meu jo, perquè sigui vist per mi. Jo sóc sempre amb mi, no sóc sinó el que penso que sóc, no puc sortir de mi mateix -però per trobar un món diferent de mi no necessito sortir de mi, sinó que està sempre al meu costat i el meu ser és un ésser com el món. Sóc intimitat, ja que en mi no entra cap ser transcendent, però alhora sóc un lloc on apareix despullat el món, allò que no sóc jo, allò exòtic de mi. El món exterior, el Cosmos, m’és immediat i, en aquest sentit, m’és íntim, però ell no sóc jo i en aquest sentit m’és aliè, estrany.

Necessitem, doncs, corregir el punt de partida de la filosofia. La dada radical de l’Univers no és simplement: el pensament existeix o jo pensant existeixo -sinó que si existeixen el pensament existeixen, ipso facto, jo que penso i el món en què penso- i hi ha l’un amb l’altre, sense possible separació. Però ni jo sóc un ésser substancial ni el món tampoc -sinó que ambdós som en activa correlació: jo sóc el que veu el món i el món és allò vist per mi. Jo sóc per al món i el món és per a mi. Si no hi ha coses que veure, pensar i imaginar, jo no veuria, pensaria o imaginària - és a dir, jo no seria.

(En un racó de l’obra de Leibniz, on fa ràpida crítica del seu antecessor Descartes, fa notar que, al seu parer, no hi ha una sola veritat primera sobre l’Univers, sinó dues igualment i inseparablement originàries: una resa: sum cogitans, - hi ha el pensament, i l’altra diu: plura a me cogitantur -moltes coses són pensades per mi. És sorprenent que fins ara no s’hagi aprofitat aquesta gran idea, ni tan sols pel propi Leibniz.)

En suma, senyors, que en buscar amb tot rigor i exacerbant el dubte sobre quina és la dada radical de l’Univers, què hi ha indubtablement a l’Univers, em trobo que hi ha un fet primari i fonamental que es posa i assegura a si mateix. Aquest fet és l’existència conjunta d’un jo o subjectivitat i el seu món. No hi ha l’un sense l’altre. Jo no em dono compte de mi sinó com adonant-me d’objectes, de contorn. Jo no penso si no penso coses -per tant, en trobar-me a mi trobo sempre enfront de mi un món. Jo, en tant que subjectivitat i pensament, em trobo com a part d’un fet dual l’altra part de la qual és el món. Per tant, la dada radical i insofisticable no és la meva existència, no és jo existeixo -sinó que és la meva coexistència amb el món.

La tragèdia de l’idealisme estava en que havent transmutat alquímicament el món en «subjecte», en contingut d’un subjecte, tancava a aquest dins sí i després no hi havia manera d’explicar clarament com és que si aquest teatre és només una imatge meva i tros de mi, sembla tan completament distint de mi. Però ara hem conquerit una situació completament diferent: ens hem adonat que l’indubtable és una relació amb dos termes inseparables: algú que pensa, que es dóna compte i allò del que em dono compte. La consciència continua sent intimitat, però ara resulta íntim i immediat no sols amb la meva subjectivitat, sinó amb la meva objectivitat, amb el món que m’és patent. La consciència no és reclusió, sinó al contrari, és aquesta estranyíssima realitat primària, supòsit de tota una altra, que consisteix que algú, jo, sóc jo precisament quan em dono compte de coses, de món. Aquesta és la sobirana peculiaritat de la ment que és necessari acceptar, reconèixer i descriure amb pulcritud, tal com és, en tota la seva meravella i estranyesa. Lluny de ser el jo allò que s’ha tancat és l’ésser obert per excel·lència. Veure aquest teatre és justament obrir-me jo al que no sóc jo.

Aquesta nova situació ja no és paradoxal: coincideix amb l’actitud nativa de la ment, la conserva i reconeix el seu bon sentit. Però també salva de la tesi realista, que serveix de base a la filosofia antiga, allò essencial d’ella: que el món exterior no és il·lusió, no és al·lucinació, no és món subjectiu. I tot això ho aconsegueix la nova posició insistint i depurant la tesi idealista la decisiva afirmació de la qual consisteix a advertir que només existeix indubitablement el que a mi em sembla existir. Veuen vostès com les idees filles, les veritats novelles, porten al ventre a les seves mares, a les veritats velles, a les fecundes veritats velles? Repetim: tota superació és conservació. No és veritat que radicalment existeixi només la consciència, el pensar, el jo. La veritat és que existeixo jo amb el meu món i en el meu món -i jo consisteixo a ocupar-me amb aquest el meu món, a veure’l, imaginar-lo, pensar-lo, estimar-lo, odiar-lo, estar trist o alegre en ell i per ell, moure’m en ell, transformar-lo i patir-lo. Res d’això podria ser jo si el món no coexistís amb mi, davant meu, en el meu voltant, estrenyent-me, manifestant-se, entusiasmant-me, angoixant-me.

Però què és això? Amb què hem topat indeliberadament? Això, aquest fet radical d’algú que veu i estima i odia i vol un món i en ell es mou i per ell pateix i en ell s’esforça -és el que des de sempre s’anomena en el més humil i universal vocabulari «la meva vida». Què és això? És, senzillament, que la realitat primordial, el fet de tots els fets, la dada per a l’Univers, la qual cosa m’és donada és... «la meva vida» -no el meu jo només, no la meva consciència hermètica, aquestes coses són ja interpretacions, la interpretació idealista. M’és donada «la meva vida», i la meva vida és primer que res un trobar-me jo en el món; i no així vagament, sinó en aquest món, en el d’ara, i no així vagament en aquest teatre, sinó en aquest instant, fent el que estic fent en ell, en aquest tros teatral del meu món vital -estic filosofant. Es van acabar les abstraccions. En buscar el fet indubtable no em trobo amb la cosa genèrica pensament, sinó amb això: jo que penso en el fet radical, jo que ara filosofo. Heus aquí com la filosofia la primera cosa que troba és el fet d’algú que filosofa, que vol pensar l’univers i per a això busca quelcom indubtable. Però troba, notin-ho bé, no una teoria filosòfica, sinó al filòsof filosofant, és a dir, vivint ara l’activitat de filosofar com després, aquest mateix filòsof, podrà trobar-se vagant malenconiós pel carrer, ballant en un dàncing o patint un còlic o estimant la bellesa transeünt. És a dir, troba el filosofar, el teoritzar com a acte i fet vital, com un detall de la seva vida i en la seva vida, en la seva vida enorme, alegre i trista, esperançada i paorosa.

Primer que res, doncs, el que ha de fer la filosofia és definir aquesta dada, definir el que és «la meva vida», «la nostra vida», la de cadascú. Viure és el mode de ser radical: tota una altra cosa i mode de ser ho trobo en la meva vida, dins ella, com a detall d’ella i referit a ella. En ella tot el demés és i és el que sigui per a ella, allò que sigui com viscut. L’equació més abstrusa de la matemàtica, el concepte més solemne i abstracte de la filosofia, l’Univers mateix, Déu mateix són coses que trobo en la meva vida, són coses que visc. I el seu ser radical i primari és, per tant, aquest ser viscudes per mi, i no puc definir el que són en quant viscudes si no esbrino què és «viure». Els biòlegs usen la paraula «vida» per designar els fenòmens dels éssers orgànics. Allò orgànic és tan sols una classe de coses que es troben en la vida al costat d’una altra classe de coses anomenades inorgàniques. És important el que el filòsof ens digui sobre els organismes, però és també evident que en dir nosaltres que vivim i parlar de «la nostra vida», de la de cadascú, donem a aquesta paraula un sentit més immediat, més ampli, més decisiu. El salvatge i l’ignorant no coneixen la biologia i, no obstant això, tenen dret a parlar de «la seva vida» i que sota aquest terme entenguem un fet enorme, previ a tota biologia, a tota ciència, a tota cultura el fet magnífic, radical i paorós que tots els altres fets suposen i impliquen. El biòleg troba la «vida orgànica» dins la seva vida pròpia, com un detall d’ella: és una de les seves ocupacions vitals i res més. La biologia, com tota ciència, és una activitat o forma d’estar vivint. La filosofia és, abans, filosofar, i filosofar és, indiscutiblement, viure -com ho és córrer, enamorar-se, jugar al golf, indignar-se en política i ser dama de societat. Són modes i formes de viure.

Per tant, el problema radical de la filosofia és definir aquest mode de ser, aquesta realitat primària que anomenem «la nostra vida». Ara bé, viure és el que ningú pot fer per mi -la vida és intransferible-, no és un concepte abstracte, és el meu ser individualíssim. Per primera vegada, la filosofia parteix de quelcom que no és una abstracció.

Aquest és el nou paisatge que anunciava el més vell de tots, el que deixàvem sempre a l’espatlla. La filosofia, per començar, va darrere si mateixa, es veu com a forma de vida, que és el que és concretament i en veritat: en suma, es retreu a la vida, se submergeix en ella -és, de moment, meditació de la nostra vida. Paisatge tan vell és el més nou. Tant que és el descobriment enorme del nostre temps. Tan nou és que no serveixen per a ell cap dels conceptes de la tradicional filosofia: aquest mode de ser que és viure requereix les noves categories -no les categories de l’antic ser còsmic; es tracta precisament d’evadir-se d’elles i trobar les categories del viure, l’essència de «la nostra vida».

Hem trobat una realitat radical nova -per tant, quelcom radicalment distint d’allò que s’ha conegut en filosofia-, per tant, quelcom per a la qual cosa els conceptes de realitat i de ser tradicionals no serveixen. Si, no obstant això, els usem és perquè abans de descobrir-lo i en descobrir-lo no en tenim d’altres. Per formar-nos un concepte nou necessitem abans tenir i veure quelcom novíssim. D’on resulta que la troballa és, a més d’una realitat nova, la iniciació d’una nova idea del ser, d’una nova ontologia -d’una nova filosofia i, en la mesura que aquesta influeix en la vida, de tota una nova vida -vita nova.

__________________________________________________

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.