Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

real / realitat GEN.

(del llatí res, cosa, objecte, realitat) En general, allò que és o existeix d’una manera actual u objectiva, per oposició al que és una aparença, una il·lusió o una ficció, o al que és merament possible o ideal, o subjectiu. Normalment, i des del sentit comú, s’entén que allò real és allò que pertany al món en què vivim i, per tant, allò que existeix en l’espai-temps. Però l’aplicació rigorosa d’aquesta noció espontània porta a confondre allò real amb el que és «independent» de la ment o amb allò material o empíric, és a dir, allò que pot ser conegut pels sentits, amb la qual cosa deixarien de tenir realitat moltes de les coses per les quals els homes s’interessen i fins i tot lluiten.

De fet, allò real ha de definir-se d’acord amb els pressupostos ontològics i epistemològics des dels que es defineix ser, ens o «ontològic» o realitat en general, és a dir, ha d’entendre’s des d’una teoria determinada, però sobretot ha de poder diferenciar-se del que es considera simple aparença. Per a molts, i en primer lloc per a Aristòtil (veure cita), l’estudi d’allò real incumbeix a la metafísica, que tracta del que existeix en quant existeix, i de la que cal esperar que doni criteris per distingir el que existeix del que només sembla existir. L’ús de «semblar» per oposició a «ser» no sols és de sentit comú, sinó que és també una tradició constant en la filosofia.

La filosofia grega, des dels presocràtics als grans sistemàtics, com Plató i Aristòtil, planteja la qüestió fonamental de què cal entendre per «real», ja sigui com arkhé (GDPZ), forma, substància o àtoms. Heràclit i Parmènides són models inicials i oposats en el plantejament del problema: el que hi ha és pura aparença, o, al contrari, aquesta pura aparença és realment l’únic que pot conèixer-se i el que, per això mateix, és. Plató construeix la seva teoria de les idees per combatre el punt de vista del sofista Protàgores, segons el qual les coses són el que a l’home li sembla que són. En tot cas, la història de la filosofia ensenya que la qüestió de què és real es respon des d’una teoria del coneixement. Encara que sempre ha estat evident que el que les coses són es coneix forçosament des d’una certa perspectiva, a saber, la que ofereix la percepció, la pròpia experiència, el coneixement previ i fins a la pròpia època. Berkeley és el primer a destacar que l’ésser de les coses es manifesta només en l’aparença, és a dir, en el fenomen; fins al punt que allò real no és més que el que apareix: «ser és ser percebut». Kant fa consistir, en l’aparèixer del fenomen, la configuració mateixa de l’experiència, en el sentit que conèixer quelcom és poder constituir-ho en objecte d’experiència, segons les condicions de possibilitat que el propi subjecte determina; allò que les coses són ja no pot quedar separat ni del percebre-les ni de l’entendre-les, però tampoc del poder percebre-les i poder entendre-les. L’idealisme alemany posterior extrema al màxim la producció de la realitat per l’esperit: «tot allò racional és real i tot allò real és racional» (veure cita). El «nou realisme» i el realisme crític de començaments de segle intenten desembullar la xarxa complexa entre allò real i el que és percebut. La filosofia analítica, la filosofia del llenguatge i les noves teories epistemològiques de filosofia de la ciència replantegen el problema de la realitat, i busquen nous criteris de decisió per determinar quan pot dir-se que un enunciat (empíric) és vertader (manera epistemològica de decidir sobre el que s’entén per «real»).

Encara que el sentit comú percep que allò real és allò empíricament observable (veure text), no sols allò empíricament observable és real. Per això és necessari comptar amb altres criteris per determinar quina cosa podem anomenar real. Anomenem «real» no sols al que està òbviament present als sentits, sinó a tot allò l’existència externa del qual podem determinar com objectivament independent del nostre pensament i de la nostra observació a través d’una verificació intersubjectiva. D’aquesta manera, no sols són reals els objectes externs, sinó (almenys algunes de) les seves propietats (veure realisme científic) i els seus principis materials interns; no sols existeix realment, per exemple, la taula, sinó -i fins i tot potser més- els elements químics que la componen i les partícules atòmiques i subatòmiques a que es redueixen els seus elements químics. Resulta problemàtic i controvertit afirmar l’existència d'universals i entitats teòriques o sostenir que a les lleis de la natura corresponen a regularitats realment existents independents de tota convenció o construcció humanes. En això tenen la paraula no sols els diversos sistemes metafísics i epistemològics, sinó també els diversos graus de realisme científic, de manera que no pot simplement afirmar-se que allò real s’identifiqui sense més amb el físic, material o empíric. Sobre això, és útil considerar la distinció que fa Karl R. Popper sobre món 1, món 2 i món 3 (veure text).

La filosofia, d’altra banda, no es tanca a la possibilitat de considerar reals les entitats metafísiques.
 

Enllaços a Internet

La realitat més enllà de l’aparença

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.