W. Köhler (1917 i 1921) va realitzar a Tenerife certs experiments amb mones antropoides. Es tractava de ximpanzés famolencs tancats en unes gàbies. Fora d'aquestes, hi havia penjolls de plàtans, a tal distància, que directament era impossible prendre'ls; però a l'abast dels simis hi havia uns pals que es podien acoblar uns amb altres; només així era possible complir la comesa.

Els ximpanzés van intentar primerament aconseguir l'objectiu -plàtans o cireres- per la via directa; p. ex., assestaven forts cops contra el pany de la gàbia, etc.

Aviat van trobar uns mitjans auxiliars que els possibilitaven indirectament la tasca. Si els plàtans estaven fora, llençats pel sòl, a l'interior contaban amb uns recursos vàlids -pals que es podien introduir uns dins altres-. Si s'havien col·locat els fruits sobre el sostres doni-les gàbies, tenien a la seva disposició calaixos que podien superposar-se.

Abans de la comprensió de la situació Köhler va observar que els ximpanzés reflexionaven. Estaven desenvolupant un comportament interior de tempteig, en el pla de les representacions. La meditació els va conduir al fi a la compressió.

La comprensió va tenir lloc sobtadament i es denomina vivència «eureka!». Köhler va creure endevinar una brillantor especial en la mirada dels animals i la immediata solució en una sèrie de moviments ininterromputs.

La comprensió va consistir, per tant, a introduir els pals uns dins altres per prolongar el braç prensor -direcció horitzontal-. Si es tractava d'aconseguir els plàtans col·locats sobre el sostre de la gàbia, la comprensió va apuntar a escurçar distàncies -direcció vertical-, mitjançant la construcció d'una torre amb els calaixos superposats de tal forma que els permetés encimbellar-se fins a l'àpat.

Es va observar que els ximpanzés que havien après a «estirar» el braç amb ajuda dels pals van ser també els primers a superposar correctament els calaixos. Havien comprès l'estructura de la primera situació i van ser capaços, perquè, de reestructurar més ràpidament la segona.