|
|
FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos |
| Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ... |
Loading
|
FiloXarxa
Diccionari enciclopèdic de filosofia:
autors, conceptes, textos
Immanuel Kant:
antinòmia de la raó pràctica
Cerca
continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading
En el suprem bé pràctic per a nosaltres, o sigui, que ha de fer-se real per mitjà de la nostra voluntat, la virtut i la felicitat es conceben com a necessàriament unides, de manera que l'un no pot suposar-se per una raó pràctica sense que li pertanyi també l'altre. Ara bé, aquesta unió (com totes absolutament) és analítica o sintètica. Però com està donada no pot ser analítica, segons acabem de demostrar, ha de concebre's sintèticament i per cert com enllaç de la causa amb l'efecte; perquè es refereix a un bé pràctic, o sigui al que és possible mitjançant l'acció. Per consegüent, o bé l'apetència de felicitat ha de ser la causa motora per a les màximes de la virtut, o la màxima de la virtut ha de ser la causa eficient de la felicitat. Primer que res és absolutament impossible, perquè (com es va demostrar en l'analítica) les màximes que posen el motiu determinant de la voluntat en l'afany de la felicitat pròpia no són morals i no poden fundar cap virtut. Però la segona cosa és també impossible, perquè tot enllaç pràctic de causes i efectes en el món, com resultat de la determinació de la voluntat, no es regeix per intencions morals de la voluntat, sinó pel coneixement de les lleis naturals [...], en conseqüència, de l'escrupolosa observació de les lleis morals no cal esperar un enllaç necessari i suficient per al bé suprem entre la felicitat i la virtut en el món.
Per tant, si el bé suprem segons regles pràctiques és impossible, també la llei moral que ordena fomentar-ho ha de ser fantàstica i enfocada a fins vacus imaginaris i, en conseqüència, falsa en si.
__________________________________________________
Versión en castellano
Immanuel Kant: antinomia de la razón práctica
En el supremo bien práctico para nosotros, o sea, que ha de hacerse real por
medio de nuestra voluntad, la virtud y la felicidad se conciben como
necesariamente unidas, de suerte que lo uno no puede suponerse por una razón
práctica sin que le pertenezca también lo otro. Ahora bien, esta unión (como
todas absolutamente) es analítica o sintética. Pero como está dada no puede
ser analítica, según acabamos de demostrar, tiene que concebirse
sintéticamente y por cierto como enlace de la causa con el efecto; porque se
refiere a un bien práctico, o sea a lo que es posible mediante la acción. Por
consiguiente, o bien la apetencia de felicidad tiene que ser la causa motora
para las máximas de la virtud, o la máxima de la virtud tiene que ser la causa
eficiente de la felicidad. Lo primero es absolutamente imposible, porque (como
se demostró en la analítica) las máximas que ponen el motivo determinante de
la voluntad en el afán de la felicidad propia no son morales y no pueden
fundar virtud alguna. Pero lo segundo es también imposible, porque todo enlace
práctico de causas y efectos en el mundo, como resultado de la determinación
de la voluntad, no se rige por intenciones morales de la voluntad, sino por el
conocimiento de las leyes naturales [...], en consecuencia, de la escrupulosa
observación de las leyes morales no cabe esperar un enlace necesario y
suficiente para el bien supremo entre la felicidad y la virtud en el mundo.
Por lo tanto, si el bien supremo según reglas prácticas es imposible, también
la ley moral que ordena fomentarlo tiene que ser fantástica y enfocada a fines
vacuos imaginarios y, en consecuencia, falsa en sí.
__________________________________________________
Crítica de la razón práctica, libro 2, cap. 2,1 (Losada, Buenos Aires
1977, 4ª ed., p. 122-123).
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.