Conceptes- misticisme

(del grec mystes, que significa «iniciat en els misteris»). El terme deriva de les religions dels misteris gregues, els iniciats de les quals eren anomenats mystes, encara que el seu sentit no és merament religiós, sinó que té també significat filosòfic. S'entén com a misticisme una forma d'accés a i unió amb la divinitat, o realitat suprema transcendent, a través de la ment, o l'ànima, per mitjans que superen als discursius i que acaben amb la unió, o contemplació, això és, l'experiència mística, intel·lectual i afectiva alhora, que encara que no exempta de contingut cognoscitiu es considera difícilment comunicable.

El fenomen místic, com a teoria i pràctica, és comú a moltes religions. En l'hinduisme, la doctrina de l'atman amb el bráhman de les Upanishad, suposa la cancel·lació de tota distinció, entre l'individu i la força de l'univers, o el déu creador, Brahma, («l'atman és el bráhman») i per aquest la unió; el ioga és una tècnica per aconseguir aquesta unió. En el budisme, que desconeix l'existència d'una divinitat suprema, i per aquesta raó també la d'un ésser transcendent, almenys en la seva versió moderna Zen, el concepte d'unió amb la divinitat se substitueix pel de la dissolució de la pròpia identitat i fusió amb la natura.

A occident, el misticisme, o formes d'aquest, comença amb les religions mistériques, la gnosis i el neoplatonisme, sobretot amb Plotí. Entre els àrabs, el misticisme està representat pel sufisme; i entre els jueus, per la càbala (s. XIV) i el hasidisme (s. XVIII, vegi's M. Buber).

En el món cristià, els primers teòrics del misticisme són els Pares de l'Església, sobretot Orígenes i Gregori de Nisa, anomenat el «pare de la mística». Les obres de del Pseudo-dionisio van tenir gran influència en l'Edat Mitja. El monaquisme va suposar un factor col·lectiu d'iniciació a la mística, per quant l'espiritualitat monàstica establia com a mètode de vida espiritual la posada en pràctica, primer, de la via ascètica i, després, de la via mística, consumació i plenitud d'aquella. Són personatges místics característics de l'Edat Mitjana sant Bernart de Claraval, Hildegarda de Bingen, sant Bonaventura i el Mestre Eckhart. A la mística medieval influïda per la filosofia, sobretot la de tendència neoplatònica, se la denomina «mística especulativa». Presenta dos períodes destacables: el del segle XII, centrat en sant Bernat de Claraval i l'escola de Sant Víctor, i el del segle XIV, centrat en la personalitat del Mestre Eckhart (la mística de la qual posen en discussió molts autors). Paral·lelament a aquesta mística especulativa, es desenvolupa en els mateixos períodes una mística viscuda, més relacionada amb els nous ideals de reforma de l'Església, preferentment practicada per religioses o dones piadoses (vegi's místiques medievals).

Temes -	El saber filosòfic	El coneixement	La realitat	L'ésser humà	L'acció humana	La societat
Història -	Filosofia antiga i medieval	Filosofia moderna	Filosofia contemporània	Mapa del web	Ajuda i altres	Descarregar "font grega"