Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

temps, fletxa del  COSMOL.

Terme creat inicialment per Eddington per assenyalar el caràcter direccional del temps. Aquesta direcció o fletxa del temps mostra que els fenòmens succeeixen segons un ordre que va del passat al futur. Aquest caràcter direccional del temps va unit a la concepció lineal d’aquest, i al seu caràcter unidimensional (diferència de la tridimensionalitat espacial), que unit a l’espai forma el continu espai-temps de 3+1 dimensions. (La primera formulació d’Eddington suposava l’audaç possibilitat d’una unidimensionalitat del temps només a les regions més pròximes a nosaltres de l’univers).

De fet, històricament la noció d’una direcció irreversible del temps és relativament recent, ja que en les cultures antigues predominava una concepció circular d’aquest, unida a la constatació del caràcter cíclic de les marees, els solsticis i les estacions (com ho ha estudiat profusament Mircea Eliade). L’experiència biogràfica del creixement, envelliment i mort se situava en el marc d’un temps cíclic, de manera que es considerava la possibilitat d’un retorn. Una de les formulacions clàssiques d’aquesta concepció cíclica del temps és la noció de la ecpírosis dels estoics. Però la tradició judeocristiana, marcada per les tesis d’una creació inicial i un fi dels temps o eschaton, juntament amb el caràcter irreversible de la passió, mort i resurrecció de Jesús (pensi’s com resultaria d’absurd per a les tesis cristianes sostenir que Déu mor repetidament en un cicle ininterromput de retorns), van conduir a sostenir una concepció lineal i orientada del temps, que es concep fluint des del passat cap al futur. Aquesta concepció lineal està en la base dels conceptes de progrés i d’evolució.

No obstant això, en la física totes les equacions són reversibles respecte del temps, és a dir, que en totes les equacions de la física, el temps pot ser entès com una magnitud reversible, o el que és el mateix, totes les equacions físiques són simètriques respecte al temps (a excepció de l’encara poc clar cas dels mesons K, la desintegració dels quals no és aliena a la direcció del temps). Però el segon principi de la termodinàmica (al qual Bergson anomenà la més metafísica de les lleis de la física), en assenyalar que en els sistemes aïllats l’entropia augmenta, proporciona un criteri per decidir l’orientació temporal. Així, per exemple, si es trenca una estàtua i esclata en una gran quantitat de fragments, ha augmentat l’entropia (el sistema passa a tenir més «desordre»). Doncs bé, l’experiència mostra que mai de manera espontània es torna a recompondre l’escultura. Segons la interpretació de Boltzmann, això és així no perquè sigui absolutament impossible (teòricament no ho és ja que, com hem dit, totes les equacions físiques -dins la tradició de la física clàssica- són simètriques respecte al temps), sinó perquè és altament improbable. L’augment de l’entropia ens permet distingir entre el passat i el futur. Aquesta constatació es coneix com «fletxa termodinàmica del temps».

Recentment s’ha abordat la natura del temps físic a partir de les ciències fisicoquímiques, conduint a altres perspectives que completen la concepció termodinàmica clàssica de la fletxa del temps. Així, a partir de l’estudi dels sistemes allunyats de l’equilibri, alguns autors, com Prigogine, per exemple, han destacat el caràcter essencialment irreversible del temps, de forma que l’esmentada irreversibilitat no depèn només de la ínfima probabilitat que un succés que genera major entropia pugui donar-se al revés, sinó que el caràcter direccional del temps i la seva irreversibilitat li són inherents. De fet, la reflexió de Prigogine s’efectua més en l’àmbit de la química i dels anomenats sistemes allunyats de l’equilibri, més pròxims al paradigma de les ciències de la vida que als de la física que tracta fonamentalment amb allò inert. Per això, no cal estranyar-se que, des d’aquest punt de vista, s’insisteixi més en els fenòmens de la irreversibilitat ja que, encara que des de la perspectiva física predomini la noció de creixement de l’entropia, des de la perspectiva biològica (evolució, pas al complex, creació de la cultura, augment de la informació, etc.), predomina la noció de la irreversibilitat. En aquest context se situen també les investigacions sobre el caos, que permeten explicar fenòmens d’autoorganització a partir de sistemes sense estructura aparentment definida (encara que continuen sent models semi-deterministes, engendrant un concepte paradoxal: el d’atzar predicible, encara que no plenament determinista en el sentit clàssic).

Psicològicament la direccionalitat del temps es mostra assenyalant que hi ha records del passat, però no hi ha memòria del futur. A aquesta constatació se la denomina «fletxa psicològica del temps».

D’altra banda, la cosmologia contemporània, basada majoritàriament en l’hipòtesi del Big Bang, sustenta que l’univers està en expansió, la qual cosa determina la anomenada «fletxa cosmològica del temps». Segons Stephen Hawking les tres fletxes del temps van unides, mantenen la mateixa direcció i es relacionen amb l’anomenat principi antròpic encara que, segons Roger Penrose, serà la unificació de les teories físiques de la relativitat i de la mecànica quàntica (una teoria quàntica de la gravetat) la que permetrà una autèntica comprensió de la fletxa del temps.

La connexió de la(es) fletxa(es) del temps amb el principi antròpic que sustenten alguns teòrics actuals de la cosmologia (entre ells el propi Stephen Hawking), fa pensar en formulacions filosòfiques clàssiques, com la hipòtesi de l’evolució creadora de Bergson.



Bibliografia

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.