Filòsof i teòleg romàntic alemany iniciador de l'hermenèutica. Va néixer a Breslau i va estudiar a Halle. Com a sacerdot va viure en diverses ciutats fins a instal·lar-se a Berlín, on va formar part del cercle dels romàntics, en el que va entrar a través del seu amic Friedrich Schlegel, amb qui va concebre el projecte, que posteriorment realitzaria en solitari, de traduir totes les obres de Plató. Apartat de Berlín per la jerarquia eclesiàstica protestant, marxà a Halle, on va aconseguir una plaça com a professor de teologia entre 1804 i 1806. Posteriorment va tornar a Berlín.

És considerat com un dels representants més genuïns del primer romanticisme. El seu pensament va estar molt influenciat pels de Fichte, Spinoza, Jacobi, Kant i, posteriorment, per Schelling (que era més jove que ell). Com a pensador romàntic sustentava que en l'absolut es dóna la unitat plena d'allò finit i l'infinit, unitat que només pot ser captada a través de la dialèctica, entesa més al mode platònic (a més de traductor, va ser un gran estudiós de les obres de Plató) que al mode fichteà o hegelià. Però el coneixement del vertader ser no pot reduir-se a la mera ciència, davant la que Schleiermacher proclama la plena autonomia de la religió davant la filosofia i davant la moral. I això perquè, d'una banda, la filosofia, o la «Ciència», guiada pel seu ideal racionalista, aspira a conèixer, mentre que, d'altra banda, la moral, inspirada pel voluntarisme, aspira a modificar i millorar el món. La religió, en canvi, no aspira ni al coneixement ni a la modificació, ja que no és producte ni de l'intel·lecte ni de la voluntat, sinó que sorgeix directament del sentiment de l'infinit, que és un sentiment de dependència absoluta. L'essència del religiós, i aquí cau la seva plena autonomia, només es pot aprehendre per la intuïció de l'infinit, per la vinculació immediata de l'individu amb l'infinit. Per això, i en la mesura que la religió és sentiment de l'infinit, afirma que Spinoza, lluny de ser considerat ateu, com era qualificat freqüentment, ha de ser considerat com el pensador més religiós, ja que en ell està present aquest sentiment de dependència absoluta de l'infinit que es realitza en tot allò finit. Aquest sentiment de l'infinit s'expressa també d'infinites maneres, la qual cosa dóna explicació de la diversitat de religions i d'experiències religioses, cadascuna de les quals és una manifestació, més o menys desenvolupada de l'únic sentiment general del religiós. Ja que Déu és essencialment incognoscible, abandona tota pretensió teològica i sustenta la religió en el pur sentimentalisme. Per això mateix rebutja tot dogma religiós, i recalca l'absoluta historicitat de l'home, així com tota formulació dogmàtica o teològica, que han de ser enteses i interpretades (hermenèutica) en la seva radical i absoluta historicitat. La seva concepció ètica es fonamenta també en aquesta concepció de l'absoluta historicitat. No és una ètica d'imperatius, sinó que es basa en les realitzacions concretes dels homes i de les seves conquestes per unificar la raó i la natura. D'aquesta manera la seva ètica apareix com una mena de filosofia de la cultura que va tenir gran influència sobre Dilthey. Però l'aspecte més influent de la filosofia d'aquest teòleg és, sens dubte, la seva contribució a la formulació de la teoria hermenèutica.

Entre les seves obres destaquen: Discurs sobre la religió (1798); Monòlegs (1800); Fonament d'una crítica de totes les morals erigides fins al present (1803) i La fe cristiana (1821-22).

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.