«Un carro amb rodes radiades no solament porta gra o altres mercaderies d'un lloc a un altre; porta la brillant idea d'un carro amb rodes radiades d'una ment a una altra» 1. Els que van veure per primera vegada aquest nou invent el van assimilar per imitació i el van difondre: la idea «roda radiada» es va transmetre per imitació encara que els carreters pensaven que l'important de la seva càrrega era el gra. La transmissió cultural, els processos de formació i circulació d'idees que s'imposen més o menys ràpidament en una època o en una societat determinada, segueixen uns camins que no són reductibles només als que descriuen les teories clàssiques de la informació o de la comunicació –que estudien els canals, els sistemes de codificació, els mitjans de comunicació, etc.–, i que no es redueixen tampoc als mecanismes de difusió o transmissió cultural estudiats pels antropòlegs o els sociòlegs 2, sinó que, suposa a més un procés d'assimilació mental i afectiu que s'efectua en interacció amb el medi cultural, i que manifesta els traços propis d'un procés evolutiu. Des d'aquesta perspectiva, la transmissió cultural comença a ser estudiada per la biologia i, especialment, per l'etologia 3, que no tenen inconvenient en parlar, en sentit fort, d'evolució cultural més que de mera transmissió cultural. Aquest estudi s'efectua al si d'una concepció àmplia de la cultura entesa de manera informacional: una cultura és informació transmesa entre membres d'una mateixa espècie, per aprenentatge social per mitjà de la imitació, per l'ensenyança o per assimilació 4.

Per al conjunt dels mems es donen les característiques pròpies de tot procés evolutiu: fecunditat (algunes idees són especialment efectives, com la idea de Déu, per exemple), longevitat (moltes d'elles persisteixen durant molt de temps: la monogàmia, o la fe, per exemple) i fidelitat en la replicació (caràcter conservador de les tradicions i de moltes creences i supòsits, especialment les transmeses verticalment: de pares a fills o de mestres a alumnes). Al seu torn, es donen en un ampli camp de variació, es repliquen a si mateixes per mecanismes d'imitació i transmissió de cervell a cervell i engendren un ampli ventall de còpies que subsisteixen en diversos medis. Amb això tenim el marc general d'un procés evolutiu que Dawkins compara amb l'evolució biològica, i fins i tot arriba a acceptar que els mems han de ser considerats com a estructures vivents no sols metafòricament, sinó tècnicament. Els mems alternatius, que poden servir per a efectuar la mateixa funció, són anomenats alelomems o mems homòlegs. A la seva vegada, els mems poden agrupar-se formant macromems, que constitueixen un sistema de molts mems estructurats i interrelacionats que formen un objecte cultural complex, tal com una llengua, una teoria, una mitologia, etc. En general, la major part de les construccions teòriques que sustenten la teoria de l'evolució de les espècies (com les nocions del pool de gens, de deriva genètica, etc., són aplicades pels defensors de les tesis de Dawkins a la teoria dels mems).

Ara bé, en la mesura en què –a diferència dels gens– els mems són creació humana, interaccionen amb el medi cultural que selecciona els mems en funció de la seva idoneïtat, la qual cosa permet que, en general, coincideixin els bons mems (els bons replicadors) amb els mems bons (que poden ajudar-nos o que permeten el progrés). D'aquesta manera el medi cultural actua com a selecció per a determinar aquells mems que poden sobreviure. Per descomptat, igual que moltes mutacions genètiques són dolentes per a l'espècie, raó per la qual no prosperen, i moltes altres són indiferents per a la supervivència, també en els mems es produeixen variacions perjudicials i molts altres mems resulten superflus o indiferents. Ja que el medi cultural pot estar dominat per grups socials, aquesta idea recorda vagament la tesi marxista: «la ideologia dominant és, en cada cas, la ideologia de la classe dominant». Però, a diferència de la tesi marxista, la idoneïtat dels mems que permet la seva supervivència, escapa al control d'un grup social determinat i segueix lleis pròpies i autònomes.

 De la mateixa manera que els gens necessiten un vehicle per a replicar-se (les cadenes cromosòmiques), els mems també precisen un vehicle i un suport. El vehicle és el cervell. El seu suport pot ser variat i no necessàriament biològic, per exemple: els llibres, les cintes magnètiques, els discos d'ordinador, les partitures musicals, etc. Així com els virus parasiten el mecanisme genètic de les cèl·lules, els mems actuen com a paràsits dels nostres cervells, que es converteixen en mitjans per a la difusió d'aquells. La difusió dels mems actua, doncs, de manera semblant a la transmissió de les epidèmies i, com en el cas d'aquestes, poden donar lloc a mems endèmics.  Parafrasejant (i caricaturitzant) la tesi dels sociobiòlegs segons la qual un organisme és el medi de què es valen els gens per a perpetuar-se, o una gallina és el medi de què es val un ou per a engendrar un altre ou; un cervell humà és el medi de què es valen els mems per a propagar-se i replicar-se 9. 

La teoria dels mems està essent desenvolupada per diversos investigadors, que la uneixen a les tesis de Lumsden i Wilson o que les vinculen amb els estudis de Lucca Cavalli-Sforza. A més del mateix Dawkins, FT Cloak, JM Cullen, E. Moritz, A. Lynch, S. Blakmore i alguns altres autors, són els representants d'aquesta concepció de la transmissió i evolució cultural. Com a explicació de l'evolució de la cultura encara apareix com una pre-teoria en fase d'acumulació de dades i d'elaboració d'un aparell matemàtic suficient. Els estudis de Cavalli-Sforza i Marc Feldman proporcionen una bona base de partida per a l'estudi quantitatiu de la transmissió i evolució cultural, encara que aquests autors no defensen exactament la teoria «forta» dels mems de Dawkins. En qualsevol cas aquests estudis iniciats des de la perspectiva de la genètica, la sociobiologia i l'etologia són la primera aproximació no merament qualitativa al procés de la transmissió i evolució cultural, i pretenen emparar-se en la tradició científica (un bon mem, per cert) de l'evolucionisme.Però mentre els processos evolutius biològics es regeixen pel model darwinià, l'evolució de la cultura, amb intervenció humana directa, sembla seguir més aviat un model de tipus lamarckià de transmissió de caràcters adquirits, la qual cosa permet una evolució rapidíssima –potenciada per la velocitat quasi instantània dels mitjans de comunicació– comparada amb els processos darwinians, encara que potser fóra millor parlar d'una nova versió de l'anomenat "efecte Baldwin", sense sortir de l'ortodòxia darwiniana, i deixar a bandat les refeèencies al lamarckisme.10 En qualsevol cas, la constitució genètica humana està determinada per uns 3.000 milions de nucleòtids procedents del ADN matern i per uns 3.000 milions més procedents del ADN patern. Però les neurones del sistema nerviós són 10.000 vegades més nombroses i les connexions entre elles encara moltíssim més. D'aquí que intentar la creació d'un model matemàtic (mem respectable on els hi hagi) que permeti entendre l'evolució cultural sigui encara una empresa molt dificultosa que, no obstant això, comença a ser escomesa pels autors mencionats i pels teòrics de la intel·ligència artificial (en aquest sentit van els estudis de D. Dennett, D. Davidson i altres filòsofs que defenen la «memètica»),

Per altra part, Jesús Mosterín en el seu llibre La naturaleza humana, Espasa-Calpe, colección Nueva Austral, 2006, també dedica unes breus però esclaridores pàgines a la teoria memètica. (Veure text)