FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Escriptora i filòsofa francesa, nascuda a París. Educada en una família acomodada i burgesa, en acabar els seus estudis escolars (on va coincidir amb Simone Weil) ingressa el 1925 en la Sorbona, on es llicència amb una tesi sobre Leibniz; agregée de filosofia el 1929, coneix a Jean-Paul Sartre amb qui compartirà vida i activitats intel·lectuals, i treballa com a professora de liceu a Marsella, Rouen i París, fins a 1943. El 1944, publica el seu primer assaig filosoficomoral, Pyrrus et Cineas sobre el tema de l'absurd i, durant la guerra, Le sang des autres, considerada una novel·la testimoni de la resistència, i Les bouches inutiles, la seva única peça de teatre. Alliberada la ciutat de París el 1944, inicia, junt amb Sartre, una intensa activitat intel·lectual marcada pel compromís polític, tal com testifiquen els articles apareguts en la revista «Les Temps Modernes» -en la fundació dels quals participa junt amb Sartre i Merleau-Ponty-, recollits amb el títol de L'existentialisme et la sagesse de les nations (L'existencialisme i la saviesa de les nacions) i publicats el 1948. Després de la guerra, el temps que ella mateixa anomena «període moral», després de publicar Per una moral de l'ambigüitat (1947), una ètica existencialista, inicia la redacció -interrompuda per alguns viatges a Amèrica- de la seva obra més famosa, El segon sexe (1949), obra en què analitza la condició de la dona des del punt de vista biològic, psicoanalític i marxista, i que no sols li dóna popularitat i resulta un escàndol per a l'època, sinó que la converteix en l'iniciadora de l'anomenada «segona onada» del feminisme a Europa, que la considera el seu text fundacional. El feminisme teòric que inicia aquesta obra culmina amb la participació activa, a partir de 1973, en els moviments d'emancipació de la dona. El 1954, rep el premi Goncourt per la seva obra Els mandarins, en la que descriu tant la condició metafísica de l'home com la situació dels intel·lectuals d'esquerra del període de postguerra. De 1958 a 1972, en un conjunt d'obres autobiogràfiques, Memòries d'una jove formal (1958), La força de l'edat (1960), La força de les coses (1963) Una mort molt dolça (1964) i Final de comptes (1972), descriu els seus primers trenta-cinc anys de vida i les vicissituds de l'existencialisme. La seva obra La vellesa (1970) contempla l'envelliment des d'un punt de vista existencialista. En La cerimònia de l'adéu (1981) es refereix als últims anys de la vida de Sartre.

El 1966 va ser nomenada, junt amb Sartre, membre del Tribunal Russell, un tribunal internacional instituït per jutjar els crims comesos pels americans en la guerra del Vietnam. Va criticar a l'URSS per la invasió de Txecoslovàquia, el 1968, i va participar a les revoltes del maig francès del mateix any 68.

Les idees de Simone de Beauvoir estan marcades i delimitades per la confluència i interacció de la filosofia existencialista i la consciència de la seva condició de dona. Des del punt de vista existencialista, l'ésser humà no "és", sinó que ha de realitzar-se en cada instant com a existència i com a projecte que permanentment ha de renovar-se. L'ésser humà és acció i l'objectiu de l'acció és la llibertat; la llibertat és, així, la pròpia tasca de cadascú i el mitjà per comunicar-se amb els altres. L'ètica, la moral i la política són els àmbits propis d'aquesta autorealització i la realització de l'altre, que cal entendre com una reconstrucció després de la barbàrie de la guerra. En el marc d'aquest context, filosòfic i alhora de compromís, es planteja la pregunta per la condició de dona: què és ser dona? I en quin sentit és la dona l'altre? La llibertat -que és on troba l'home la raó de ser- no és, per a la dona, més que sotmetiment i subjecció històrica al mascle; des de la perspectiva masculina, l'altre femení no és un subjecte, sinó més aviat un objecte.

En El segon sexe -la Bíblia del feminisme dels anys setanta-, Beauvoir analitza l'aspecte biològic i psicològic de la dona (la dona objecte per a la ciència); exposa el que suposa ser dona des del punt de vista de la història (la dona producte i idea històrica de la cultura masculina: «No hem nascut dones, ens han fet dones»), estudia la imatge que d'ella ha fet la literatura i traça una descripció fenomenològica de la vida de la dona (tal com l'ha pensat el mascle humà), en les diverses fases de la seva vida, de la infància a la vellesa.

Obres:

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.